marginàlies

Entosolada, fent les trenes
a la solitud, la butaca
embenada, combatent
del dolor i ferida en l’acció,
espera l’ànsia del malalt.
Té l’esguard de qui prega
convinçut de la força revoltadora
del rés que es mussita
entre la calma narcòtica dels llavis.
Cavil·losa, espera la memòria
esberlada que no aconsegueix
confegir-se i la mirada
retuda de qui sap que el temps
és a tocar del darrer tacte.
Agombolarà escares,
ossos trencats i incontinències
tot entonant vou veri vous
estremits que enlloc de cridar
la son fan fugir els desconhorts.
Samaritanament pràctica,
la butaca ferida enarbora
sense recança el drap blanc
de guarir nafres per signar
treves amb la vanitat
insuportable de l’esperança
i la ufanor irritant
de la felicitat que frueix
d’admirar els estralls que provoca.
Infermera eficient,
donarà corda al rellotge
terapèutic que toca calmants
i ordena canvis de via
en els trens intravenosos
per tal de llevar ferro i mal al mal
més mal que grimpa, que cala
foc a la carn, embasca el juí
i trenca la cara a l’ànim.