marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
21 de febrer de 2014
0 comentaris
JUGAR-S’HI LA VIDA
Fa quinze dies moriren ofegats a Ceuta quinze africans que pretenien entrar desesperadament en aquesta plaça forta i d’allí partir cap a Europa a la recerca del futur que els hem segretat sense cap més paper que la voluntat de ser digne. El comportament de la Guàrdia Civil, davant el contingent d’uns quatre-cents subsaharians, oportunament enregistrat, omple de baixesa la humanitat que se suposa que tots servam.
I encara més roïnes han estat les compareixences, declaracions i altres mamarratxades dels comandaments del Ministeri de l’Interior i del titular d’aquesta cartera, l’opusdeïsta Jorge Fernández Díaz que, en l’intent de justificar l’injustificable, arribà a dir que l’ús que va fer la Guàrdia Civil de material antidisturbis va ser per “fixar el traç fronterer en el mar”.
Com sigui, en l’intent d’aconseguir vèncer la misèria, molts africans negres hi exposen la vida.
D’altra banda, a Kíev, a la plaça de la Independència, ja són més de setanta els morts -tirant pel baix- des que la policia de Víktor Ianukóvitx decidí que ja n’hi havia prou. Els testimonis d’aquesta sagnia són esfereïdors. Una jove estudiant d’informàtica, amb un aplom que entabana, diu que “Sé que estan disparant però no tinc por”. I afegeix que: “Lluito per la meva llibertat, no vull viure en una dictadura. Els meus avis i els meus pares van combatre per la independència. Ara no ho podem deixar córrer”. Olesia Zhukovska, una jove de 21 anys voluntària dels serveis mèdics de l’oposició ucraïnesa, rebé un tret de bala al coll i immediatament informà per twitter que es moria. Sembla que no ha estat així, definitivament.
Tant els subsaharians que volen viure desesperadament amb el material imprescindible, com els ucraïnesos –per posar només dos exemples- que fugen del terror i del dictat, tenen en comú que es juguen la vida per un dit de dignitat. No els fa cap por saber que n’hi haurà que mataran per impedir els seus desitjos de llibertat.
Com sigui, en l’intent d’aconseguir vèncer la misèria, molts africans negres hi exposen la vida.
D’altra banda, a Kíev, a la plaça de la Independència, ja són més de setanta els morts -tirant pel baix- des que la policia de Víktor Ianukóvitx decidí que ja n’hi havia prou. Els testimonis d’aquesta sagnia són esfereïdors. Una jove estudiant d’informàtica, amb un aplom que entabana, diu que “Sé que estan disparant però no tinc por”. I afegeix que: “Lluito per la meva llibertat, no vull viure en una dictadura. Els meus avis i els meus pares van combatre per la independència. Ara no ho podem deixar córrer”. Olesia Zhukovska, una jove de 21 anys voluntària dels serveis mèdics de l’oposició ucraïnesa, rebé un tret de bala al coll i immediatament informà per twitter que es moria. Sembla que no ha estat així, definitivament.
Tant els subsaharians que volen viure desesperadament amb el material imprescindible, com els ucraïnesos –per posar només dos exemples- que fugen del terror i del dictat, tenen en comú que es juguen la vida per un dit de dignitat. No els fa cap por saber que n’hi haurà que mataran per impedir els seus desitjos de llibertat.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!