marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
31 d'agost de 2013
0 comentaris
EL PLAER DE SER PRIMAT MALENCONIÓS
Anne Sophie Mutter fa dir molt més del que hom espera al concert per a violí en mi menor de Fèlix Mendelssohn. Apuja ben a posta el volum de l’aparell reproductor a frec de reprovació del veí urc de baix que no suporta ni la música ni l’afecte extrem de la seva cussa, que en sentir Mutter s’ajaça davall la taula de l’escriptori per sentir-la millor.
Ell obre de pinte en ample la finestra de l’estudi que mira a la badia i s’adona que el veí rondinaire té totes les finestres tancades. Deu ser a jugar a escacs al bar. Presumeix que, de ben jove, fou campió estatal. Després oposità a Correus, tragué plaça aquí i s’acabaren els campionats. Llàstima que no hi sigui, pensa ell, perquè faria bé al seu rabier connatural, persistent i mesetari la gosadia de Mendelssohn.
Les darreres pluges han encès els blaus de l’aire i del cel, i les seves ximpleries. Tirant lluny la mirada, on els contorns perden la determinació, refà pensades i es torna a dir que Déu se’n fa trons, de l’evolució de les espècies, i així li va. Bocabadat per la seva genial pensada de crear bèsties i altres commocions per entretenir l’avorriment de ser únic, picà de dits i ulls, i li comparegué l’eternitat amb plom a les ales infinites i barbs d’atricció a l’espinada. En aquestes condicions i circumstàncies, és obvi que no hi ha manera d’estimar a voler i a rompre, ni molt menys de posar el sexe i la llengua –amb cuita generositat i cuitora indulgencia- en mans de l’altre. I per si no bastàs la seva dolorosa i inveterada imperibilitat, per acabar de ser trilobit condret, consent a anar ensotanat i, a sobre, teològicament correcte, riu despreocupat les gràcies sangonoses i militars dels qui ens esmussen les volences i ens menen el trot dels desitjos a llenderades perquè no se’ns acudeixi mai de mai exigir el dret inealienable de ser –amb tota dignitat- primats malenconiosos.
Abandona definitivament les beneitures a punt que acabi el concert. Segur que Mendelssohn, es diu, no pensava en res d’això en compondre’l. I s’adona que el veí obre la finestra de la cuina i el mira amb severitat. Ell li somriu i el carter retirat mormola qui sap què. Pensa que deu haver perdut als escacs i ell es home de mal perdre.
Acaba el concert i no dubta a tornar-lo a posar apujant una mica més el volum i plantant-se mans plegades davant la finestra. La cussa, advertida que no podrà seguir el concert com voldria i per no ofendre Anne Sophie Mutter, abandona l’estudi i tira milles cap al sabater, el millor lloc des del qual fer cas omís a les batusses folles de son amo.
Les darreres pluges han encès els blaus de l’aire i del cel, i les seves ximpleries. Tirant lluny la mirada, on els contorns perden la determinació, refà pensades i es torna a dir que Déu se’n fa trons, de l’evolució de les espècies, i així li va. Bocabadat per la seva genial pensada de crear bèsties i altres commocions per entretenir l’avorriment de ser únic, picà de dits i ulls, i li comparegué l’eternitat amb plom a les ales infinites i barbs d’atricció a l’espinada. En aquestes condicions i circumstàncies, és obvi que no hi ha manera d’estimar a voler i a rompre, ni molt menys de posar el sexe i la llengua –amb cuita generositat i cuitora indulgencia- en mans de l’altre. I per si no bastàs la seva dolorosa i inveterada imperibilitat, per acabar de ser trilobit condret, consent a anar ensotanat i, a sobre, teològicament correcte, riu despreocupat les gràcies sangonoses i militars dels qui ens esmussen les volences i ens menen el trot dels desitjos a llenderades perquè no se’ns acudeixi mai de mai exigir el dret inealienable de ser –amb tota dignitat- primats malenconiosos.
Abandona definitivament les beneitures a punt que acabi el concert. Segur que Mendelssohn, es diu, no pensava en res d’això en compondre’l. I s’adona que el veí obre la finestra de la cuina i el mira amb severitat. Ell li somriu i el carter retirat mormola qui sap què. Pensa que deu haver perdut als escacs i ell es home de mal perdre.
Acaba el concert i no dubta a tornar-lo a posar apujant una mica més el volum i plantant-se mans plegades davant la finestra. La cussa, advertida que no podrà seguir el concert com voldria i per no ofendre Anne Sophie Mutter, abandona l’estudi i tira milles cap al sabater, el millor lloc des del qual fer cas omís a les batusses folles de son amo.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!