marginàlies

Antonina Canyelles (Palma, 1942) acaba de presentar el seu darrer recull de poemes, “Nus baixant una escala”, editat per Lapislàtzuli. Com indica Sebastià Perelló en l’epíleg, “Canyelles es presenta com una franctiradora de la subversió més obliqua, diaspòrica i porosa, tensa, que disposa d’una retòrica punyent al servei de la refutació, sempre esquiva, amb una poètica que ens envesteix com a forma exacerbada de moquerie.  Una virtuosa amb el fuet del sarcasme i de la sàtira. I tot això, al servei de la dissecció que ens troba en calçons baixos i ens desemmascara”.

Poemes, per tant, que deixen al descobert l’extrema innocència dels adults que sobrevalora la maduresa dels infants. Versos que ens allunyen dels narcòtics o dels al·lucinògens per poder posar el dit a la nafra de la carn en sang viva. Píndoles de claror i jocs de paraules per ben dir allò que cau de l’ase amb les paraules justes. Poemes d’imatges contundents, inequívoques, que pertorben bé sigui a través de l’humor visionari o de la befa més ben armada, la que pot ajudar-nos a desaprendre, a desfer els embulls i els nusos (gordians, de cec o corredors, tant se val) de l’estultícia i del gregarisme. Versos breus que espavilen i que enfronten el lector amb les aparences i les falses seguretats.

Com a mostra, un “Cadeau” que, en aquesta avinentesa, és més un gust al sentir dels sentits que no un present:

Els qui em donaren la vida
em donaren la mort.
i tots tres tan contents.