marginàlies

L’agressivitat amb què el Partit Popular tracta arreu la llengua catalana i els seus parlants no dubta gens a corrompre la ciència i el coneixement, si cal, per tal d’infringir més mal. La decisió del govern d’Aragó de tractar el català de la Franja com “la llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental” és una aberració; una desraó que esdevé veritable atemptat contra la intel·ligència; un menyspreu rotund al saber.

I malgrat aquest desvari –millanastraisme en estar pur- no convé que sigui criticat perquè, segons Enric Millo, portaveu del Partit Popular al Parlament de Catalunya, es tractaria d’una “ingerència”. “Seria com si des d’una altra comunitat autònoma pretenguessin interferir en les lleis de Catalunya”. És a dir, que si hom nega aferrissadament la rodonesa de la terra, no hem de rescatar-lo de l’error; no podem interferir en el seu trastorn. Patètic, tot plegat.

Contràriament a aquesta còmplice no-ingerència propugnada pel Partit Popular, Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, reflexiona assenyadament sobre la modificació de la Llei de la Funció Pública de les Illes Balears, ara mateix en tràmit parlamentari, que preveu la rebaixa de requisit a mèrit del coneixement del català als optants a llocs de treball públics. L’article “Deslleialtat, desigualtat i desunió?” el publicava ahir el dBalears http://dbalears.cat/actualitat/opinio/deslleialtat-desigualtat-desunio.html