marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

13 de març de 2010
0 comentaris

PADRASTRES DE LLUM

Deia que sols aconseguiria ser quelcom si anava arreplegant tothora detalls de llum. Padrastres, deia amb aquella veu de cavorca que ho omplia tot, d’aquesta vida de colors sempre nova, sempre sàvia, sempre a punt d’escometre’t per comprometre seriosament la mirada vera i nítida.

No es cansà mai de manifestar que volia ser quelcom menut –un microorganisme ja li anava bé- anant i venint pels sons i  els sentits que no deixen mai de pessigar els lòbuls de les orelles i les oïdes primes dels sentiments,  recitava amb els ulls que no estaven quiets mai. I si tanmateix no anam enlloc, afirmava  categòricament, no ens cal seguir cap camí: tresquem sempre, com les bèsties, amb l’ull posat a l’estel  polar i no per seguir-lo sempre, fort i no et moguis: de vegades cal ignorar-lo per sentir el vertigen alliçonador del descontrol i el mareig.

Coses així em recitava fluixet a la sala de guàrdia, fent el servei militar, dos anys després de la mort del cabronàs Franco. Trescant per caixes que hauria de tirar i no gos he trobat aquestes notes preses avui fa exactament trenta-tres anys. De l’autor, un gallec melangiós, no en se res des de fa vint anys, tirant per baix. Ens prometérem moltes visites i hem acabat parint esvaïments. A part o banda hi ha d’haver un plec –que féu enquadernar per mi- amb poemes seus. Si ara em posàs a cercar-los, no apareixerien.  Compareixeran el dia més impensat. Com ell, en Manuel.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.