Tots dos callaven amb una prestància extraordinària.
Es miraven com qui no vol, volant per sobre les parpelles àvides de caramells.
Anaven d’eima per la carreterona amable que temps enrere els ornava els projectes i les besades. Adesiara, algun automòbil ganiveteja la bellesa del bosc. Ni la fressa de les passes, volien sentir.
A l’alçada de la font de la Morera, ell li digué amb veu murmuriosa el poema que acabava d’enllestir:
Fatigats de cansar-nos és probable
que caiguem en els esbarzers traïdors
de l’enyor, aquest punyent mal fantasma
que ens empeny als esvorancs del fracàs.
Aperduats pels carrers lladradors
i engargallats de ciutats profanades,
l’enyor ens surt a camí per pintar-nos
en l’obscuritat la nostra inaptesa
per tractar paraules llibertadores
I ja que hi és, ens escup a la cara
morta de por que la realitat
innoble i tan de biaix que vivim
és l’empait de l’enyor d’un altre somni.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!