marginàlies

Ahir, a l’auditori del Conservatori Superior de Música de les Illes Balears, va tenir lloc l’estrena absoluta de la cantata per a soprano i tenor solistes, cor i orquestra “Thálamos”, de Mercè Pons, a càrrec de Studium Aureum sota la direcció de Carles Ponseti Verdaguer. Els textos d’aquesta cantata són de Víctor Gayà, deu poemes de l’obra del mateix títol editada acabant l’any passat per la Nova Editorial Moll.

I si l’obra literària se’n surt extraordinàriament bé del risc que assumeix, igualment es pot dir de la cantata, que embelleix encara més la cambra i el llit de l’amor, del desassossec, del desig i, finalment de la mort i de l’oblit que ha de seguir-la, el millor i més bell tribut que es pot fer a la vida.

Mercè Pons hom diria que fa expansiu (i explosiu?) el clam del poeta. Jugant tostemps amb els instruments de corda, sobretot, les veus, soles o corals, surt de la cambra dels amants perquè la veu no sigui un discret xiuxiueig, sinó expressió potent i clara, que creix i acreix des del primer compàs fins a la darrera nota. Un crescendo que envesca l’oient, que l’inquieta tant com el reconforta.

I particularment em va fer la sensació que tant els solistes com els membres del cor i de l’orquestra es feren seva la veracitat de l’obra de Mercè Pons i la interpretaren a consciència.

Aprofitant que avui és el dia de la poesia, recoman la lectura de “Thálamos”. És una llàstima que, de moment, no es pugui escoltar –i sentir- la cantata perquè tant un com l’altra, per intensitat i rigor, demanen atansar-s’hi deslliuradament i serena per no ser oblidades, perquè no són cossos destinats a l’oblit.