marginàlies

El primer d’octubre és a tocar i cobra valor el que es va viure l’any passat al Principat de Catalunya tot desplegant el referèndum sobre la seva independència. L’etiqueta #elmeu10 recull les vivències d’aquell dia en què les forces d’ordre públic de l’Estat espanyol apallissaren feroçment les persones que anaven a votar i la ciutadania que, mans enlaire, defensava amb el seu cos les urnes, això és, la democràcia.

Vàrem ser milions els que seguírem aquella jornada fora del Principat tenint el cor amb un fil. Els que teníem qualcú a Barcelona defensant escoles, de bon matí rebíem telefònicament les primeres notícies que no auguraven res de bo. Enganxats a TV3, en veure les primeres càrregues policials se’ns glaçà la carn i s’encengué la ira ensems. No record haver sortit de casa per res, aquell primer d’octubre de 2017. Vingué a casa el meu preceptor major, a punt de fer quatre anys, i sa mare embarassada de vuit mesos. El menut volia jugar, clar, i aconseguí engrescar-me però aviat s’adonà que aquell diumenge no era dia de jocs.

I a punt de commemorar aquest Dia, en majúscula, evidentment, es filtren les declaracions del coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos -coordinador del dispositiu policial que havia d’evitar el referèndum i fracassà estrepitosament-, on deixa al descobert la seva tirada per la mentida més podrida. No ho diu, però és ben clar: en ser incapaç d’evitar el referèndum –no trobà les urnes ni pogué evitar que els col·legis electorals accedissin al cens-, curull de ràbia, decidí emprendre-la contra el més indefens: el ciutadà. I també fracassà perquè el referèndum, malgrat les seves porres, bales de goma i agents embolcallats d’odi, se celebrà.

En tot això pensava avui horabaixa mentre feia una volta amb el meu preceptor menor, que va néixer un mes i un dia després del primer d’octubre del 2017. I em dic, en veure com s’adorm confiadament, que bé es mereix una República.