marginàlies

Verbalment espès, de parlar enxampurrat, d’ulls breus i guerxos, i de front insinuat; gens ni mica seductor, ans al contrari; incapaç de conversar de res més que de futbol i del temps que ens fa tornar vells… Panxarrut i mans grasses, ben clenxinada sa clepsa embreada amb la ratlla a l’esquerra, virtuós de ment i de missa
dominical, no se li coneixien trets d’aventurer. De ca sa mare a la botiga, d’aquí a l’hortet a fer lletugues i gladiols, i del fanguet hortolà a sopar i a jeure.

I no obstant això, un bon jorn de març enfebrat digué a sa mare, al qüern d’amics i als coneguts més topadissos, que es casava amb la més delejada, la més somniada mossa de la contrada. De cine, era l’al·lota, tan enlluernadora que fins i tot espantava els més galls que, en mirar-la passar, només pensaven a bavejar com els cargols. Anava sempre dreta, llustrant la seva alçada que no anava de bromes, mirant més enllà de tot, però encrestallant els ulls i perfumant la caminada. El més millor amic que tenia l’espantall tocat per la
fortuna li demanà, un cop casat, quin ardit havia emprat per conquerir aquella fembra d’altre món; com s’ho havia manegat per encollar-la, ell que no tenia cap atribut a la vista. Sense immutar-se, a cau d’orella li ho digué sense returar gens. I l’interessat, en sentir-ho, no pogué reprimir les rialles.