L’instant ens hauria de trobar capdecantonejant com els errants i els inquiets. L’instant que desitjam amb una intensitat probablement immesurable o el que, sense voler-lo, marca territori o delimita les passes; la passa. L’instant que sembla no res, un ésser inapreciable que fa inútils tots els microscopis, però que conté la història de la vida tota, pròpia i aliena. L’instant, la gota que separa la mar, el pic d’agulla que apaga els colors i encén lluminositats inimaginables. L’instant, la precisió, el cop de vent que fa fora el panorama que hem aixecat a força de ser i voler, per un altre de naturalesa novíssima, sense avior, sense història. L’instant i la seva empremta que no reclamen ni l’aguait ni cap esperança. L’instant que abandona la suspensió i s’imposa. Aquest instant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!