marginàlies

Estremida és la llum que em confon, que fa passar per abellerols els borinots i les paparres que ens omplen el cap de grills i la pell de ferides. Quina salpa, que ens ha pres, com diria la padrina. No sé d’on s’ho havia tret, però així deia quan ens refredàvem o algun pesar ens enterbolia l’ànim. Tenia els ulls prodigiosos, la padrina; amb ells hi veia allò que tothom tem i amaga. Cap dels seus descendents els hem heretat, per dissort nostra.

Sortim extenuats d’un enforcall i entram en un altre; i en sortir d’aquest, en un altre i així fins a l’exasperació. Ens han ficat a la força en un rínxol marejador i hi ha vòmit per tot. Vol dir això que som un poble enforcat? O en forquilla, per fer l’acudit fàcil i donar munició grotesca als que tenen la paella  pel mànec i se’n riuen tant com volen de nosaltres? Necessitam una mar nova per submergir-hi el poc  de bell que ens queda, deia l’amic fixant la vista en el fum de l’havà, ahir horabaixa, en un téntol de la  pluja que caigué prou bé. Una mar novíssima, per estrenar i només nostre i per als nostres antulls i necessitats. Almenys així, en envestir-nos la plorera, com ara, seguia, podríem capbussar-nos-hi per  dissimular la llàgrima i retre’ns d’una vegada per sempre a la nostàlgia. És mal d’entendre, l’amic, quan  es deixa prendre per la basca; o per la salpa. I tanmateix, hom hi entén quelcom, en la seva reflexió tan desanimosa. Tot i que aquest present nostre és de paper de vidre i el darrer que necessita és tirar-se a l’anestèsic de la remembrança…