marginàlies

Antònia Vicens, Miquel Cardell i l’editor Jordi Fernando, presentaren anit a la Llibreria Quart Creixent de Palma el recull d’històries “Els miralls negres”, d’Antoni Vidal Ferrando.

Convé llegir Vidal Ferrando, un autor que no cal recomanar perquè és imprescindible i, si s’ha de fer per les raons que siguin, hom ho pot fer ulls clucs, amb la seguretat que sempre l’encertarà. Convé llegir Vidal Ferrando, un autor que no cal recomanar perquè és imprescindible i, si s’ha de fer per les raons que siguin, hom ho pot fer ulls clucs, amb la seguretat que sempre l’encertarà.
La densitat humana del mestre de Santanyí és tan enorme -tot i que la condensi en un cos més aviat discret- que a l’hora d’escriure tot és humanitat en desfici. D’aquesta manera, la seva escriptura és tal com és ell: fet a cops d’escoda, reflexivament i suggeridora. Per això, llegiré amb fruïció “Els miralls negres” i sé redecert que no podré parar de subratllar substàncies. Llegint Antoni Vidal sempre descobreixes sensualitats, caires, mirades, veus, paraules, expressions, retrats, fets hams als que et quedes enganxat gairebé de per vida.
Ara que la brutor i la infecció envaeixen gairebé tots els camps de conreu que ens proveeixen del rigor, de l’excel·lència i fins i tot de la temeritat necessària per poder viure amb la màxima decència possible, aferrar-nos a les paraules ardents d’AVF suposarà inhalar l’aire pur que ens cal per acarar-nos amb certes garanties al menysteniment absolut que ens aclapara.