marginàlies

Muriel Casals se n’ha anat quan no calia i m’ha deixat molt tocat. Ens trobàrem no fa molt, fa sis anys, quan ella va ser elegida presidenta d’Òmnium, el març de 2010, i jo ho era de l’Obra Cultural Balear. Des de la primera trobada, just sentir el seu esguard polissonament tendre, vaig veure que la relació entre les entitats que representàvem mantindrien les complicitats que s’havien establert durant la presidència de Jordi Porta i que, a nivell personal, tindríem bo de fer estendre la confiança necessària per fer camí.

D’aleshores ençà ens vèiem regularment per raó de càrrec i per parlar essencialment del treball de les nostres respectives entitats, encara que sempre i inevitablement acabàvem parlant de tot. I eren en aquests moments de distesa escapats de la formalitat on la gentilesa i la sensibilitat de Muriel Casals es mostraven de cos sencer.

Per sempre més en la meva memòria, el privilegi d’haver viscut amb ella des de la capçalera l’emoció i els calfreds de les grans mobilitzacions principatines dels darrers anys.

Volia i sabia escoltar, Muriel, un valor que comença a ser escàs, i d’aquesta escolta en traçava rutes de dignificació personal i col·lectiva.

Per ella, ens cal espavilar, no perdre calada i acabar de fer la feina que ella volia acabar de fer.

No me’n ser avenir, que ja no hi sigui.