marginàlies

Ja han passat els Reis i han deixat una regalada. Són molts els que han contribuït a donar faves i altra menja als camells o cavalls reials, però no són tants els que col·laboren a netejar el pas de la comitiva reial i la conseqüent estripada dels paquets, el paper d’embalar dels quals es fica a tots els racons, com la pols.

La majoria de nins han fet una bondassa durant tot l’any i la recompensa a tanta bonesa ha estat generosa. A moltes criatures els han duit el que havien demanat per escrit i si no –moltes vegades s’acaben les existències- els presents rebuts, els de la reserva, han suplit amb eficiència i eficàcia els titulars.

És clar que, malgrat els esforços ímprobes de molta gent, hi ha nins ben prop de casa que, tot i fer una bondassa, s’han quedat sense regal. No han pogut comprovar la màgia dels mags orientals i segurament no deuen ser pocs els que sí que han vist abans d’hora el truc del joc de mans. I molts més encara els que han rebut una jugueta discreta i amb la qual tindran mal de fer presumir davant d’altres que, per molt que juguin, seran incapaços de treure el suc a tots els que han rebut. No sabem ni regalar, de vegades, oblidant gairebé sempre que la joguina que més entretén és la menys sofisticada, la menys goblal, la més casolana.

No aprendrem mai a distribuir, les persones. Preferim més guardar que donar. I a l’hora de fer caritat, mai no donam allò que l’altre necessita: en tenim prou a desprendre’ns del que ja no ens serveix i si no serveix a altri, ens encabritam.

I malgrat tot, veure jugar a plaer una criatura deu ser la teràpia més pacificadora que es pugui seguir.