marginàlies

Ja fa dotze anys que a Bunyola, per les festes de sant Mateu, el seu patró, s’organitza una cursa -que no ho és en puritat perquè ningú no corre- i en roba interior, que no ho és ben bé perquè allò que predomina és la poca roba. Amb els anys, aquesta neofesta, a més de confirmar-se com una proposta ben engrescadora i verament popular, va adquirint la personalitat que correspon a un esdeveniment d’aquesta naturalesa, nascut del solatge i no dels despatxos.

Així, el seu pregó esdevé el contrapregó i ahir la glosadora Maribel Servera ho deixà clar començant la crida vestida i acabant en roba interior, com havia de ser. Val a dir que la tradició pregonera de Bunyola és més aviat recent, ja que s’instituí a finals dels vuitanta del segle passat.

En aquests dotze anys, la festa fresca bunyolina ha adquirit el punt de transgressió necessari per desacomplexar definitivament tant els suposats corredors com els miraires, que entre tanta poca roba no troben res més que bon humor i ganes de gresca perquè sí, perquè fer una rialla és sa i encara més fer-la amb poca roba davant tot el veïnat, perquè el carrer és ca tothom i ningú no ens hi ha de treure. Perquè la festa en roba interior de Bunyola no vol res, no cerca cap transcendència  ni reivindica ni exhibeix res més que la voluntat de passar-s’ho bé fent una bona botifarra a tots els poders que ens volen vestits, muts i a la gàbia. Aquesta és la seva força i el seu valor suprem.

Val a dir que amb els anys, la creativitat dels participants ha assolit un notable nivell, tot vestint les colles de l’acidesa que cal per cridar l’atenció, per enriure’s del que sigui, i també en la seva transversalitat generacional: els nins s’incorporen a la festa amb tota naturalitat compartint-la amb els seus pares i, fins i tot, amb els seus padrins, i això és el que imprimeix el caràcter a una bauxa que no hauria de tenir aturador.