marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

7 de juny de 2021
0 comentaris

EL TORS REBEL DE LES TEMPESTES

Lleonard Muntaner, editor, acaba de presentar a la seva col·lecció de poesia La Fosca “De quatre a quatre i altres textos”, del poeta gallec Manoel Antonio, traduït  i anotat per Joan Puigdefàbrega.

Manoel Antonio va morir massa d’hora, als trenta anys, i va deixar una obra breu però capital en la literatura gallega dels darrers temps, la major part de la qual no es publicà fins als anys setanta del segle passat. Manoel Antonio s’endinsa en l’avantguarda per fer més viu i ric el gallec, i a bord del “Constantino Candeira”, durant les pràctiques de navegació, va escriure el llibre “De catro a catro” (Editorial Nos, 1928), l’única obra que va veure publicada i que esdevé l’estendard de l’avantguarda en la poesia gallega.

En la travessia que suposa el text ens trobarem amb les llums nàufragues de les albes, amb cors abolits, amb margarides prostibulàries, amb els torsos rebels de les tempestes, amb astres  vells que traginen el seu fanal, amb fars extraviats, amb estels degollats i amb altres elements que escapen de la seva naturalesa per prendre caires insospitats: el vent que riu malèvolament, o el sol que després de ser “un ocell trist” pren les traces de babau.

La mar d’aquesta obra és travessia, es presta a ser navegada com si la vida, en ella, fos més densa i més entotsolada. La mar omnipresent que a voltes es comporta com un infant que no troba joc. I les naus, en aquesta mar, per molt que “el timoner” faci “proa a Enlloc”, sempre cerquen, sempre van amb records i altres oblits; sempre descobreixen, sempre obren nous solcs per fer palès que: “La mar oberta és una illa d’aigua / voltada de cel per totes bandes”. I tanmateix, totes les mars es perden; les hores, en elles, abandonen nautes i nàufrags: “S’han extraviat les passes de la Mar / pels viaranys del vent desertor”.

Totes les salpades, atlàntiques o no, són solitàries, la mar esdevé un mirall infinit que entra dins teu creant cales i rades: “Aplegaves soledats / Per un forat de la Mar / et vares capbussar un dia per trobar-te”. També isola, la mar, i en ella la solitud es torna tempesta : “Pels carrers dispersos /  ens anàvem tancant cadascú / dins la seva mar alta”. En la mar la solitud es posa la mà per ventalla per entreveure on acaba el silenci, tot i sabent que és “Més enllà de la Mar” que “l’alba clareja”.

Fendint la mar anant més enllà d’ella ens trobarem que “Ja tenim tantes estrelles / i tantes llunes submises/ que no caben ni a la nau ni en la nit”.

I a la fi, arribant on volem arribar, ens adonam que “L’aigua tota dels oceans / s’ha encabit en una llàgrima”.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.