marginàlies

Dissabte dia 30 de març, sant Marçal, patró de Marratxí, el P. Gabriel Seguí i Trobat, missioner dels Sagrats Cors, predicà l’ofici solemne. Entre els feligresos que atengueren el sermó hi havia José Ramón Bauzá, exbatlle marratxiner i actual inquilí del Consolat de Mar. Es veu que a lo president no li agradaren gaire les reflexions del pare Seguí i en acabat l’ofici es dirigí tot d’una a la sagristia per dir-li que no esperava el míting que havia fet. Gabriel Seguí li recordà que ell, com a capellà, feia sermons i no mítings i en aquell especialment havia parlat segons la doctrina de l’Església i a la llum del Concili Vaticà II.

Dilluns passat, capaltard, vaig visitar Gabriel Seguí per convidar-lo a ell i als parroquians de La Real al concert que la Coral dels Antics Blauets de Lluc faran divendres a Sa Casa Llarga i em contà l’encontre presidencial. A més, em féu l’honor de lliurar-me una còpia del sermó del qual n’extrec els passatges que més molestaren JRB.

En haver-los llegit i contrastant-los amb la reacció irada de JRB, hom arriba a la conclusió que un president que se senti la representació, no es pot comportar amb aquesta prepotència, de forma amenaçadora i tot; amb aquesta actitud de pinxo de taverna.

Digué Gabriel Seguí i Trobat, entre d’altres, consideracions: 

Per això mateix, si volem vertaderament custodiar la doctrina de què ens parla sant Pau, d’assumir igualment una missió d’alliberament i de curació, però en la perspectiva de la justícia, com ens ha dit el profeta Isaïes a la primera lectura. Aquesta missió és la predicació del projecte del Regne de Déu; per tant, no som cridats a apedaçar el món, sinó a transformar-lo segons el voler de Déu. En aquest sentit, nosaltres, tant els preveres com la comunitat cristiana, som pastors de persones, no solament d’ànimes. Per aquest motiu, són nostres també, com a comunitat cristiana, les grans tragèdies de la humanitat (GS 1), és a dir, el clam dels pobres i dels oprimits amb el rostre que actualment adquireixen: els aturats, els immigrants, els oprimits en la cultura a la pròpia terra, la gent desesperada per la crisi econòmica o la desorientada per la vida. És cert que els nostres recursos com a Església són molt limitats i que les autoritats públiques tenen el gruix de la responsabilitat dels pobres, perquè engoleixen els nostres impostos. Però aquí no parlam de “possibilitats”, sinó de “compromisos”; la comunitat cristiana pot aportar materialment poca cosa per pal·liar la crisi econòmica i la pobresa en el món, a penes els cinc pans i els dos peixos, perquè no tenim recursos; però ens hem de sentir corresponsables de la sort dels nostres germans.

La nostra missió d’alliberament i de curació es verifica en el repartiment d’allò que ens  és necessari per viure; és entregar vida per donar vida. Qui comparteix, fa un acte eucarístic; i això s’ha de tenir ben present en moments de crisi com el que vivim, en el qual és ben clar que els rics encara acumulen més mentre que els pobres més s’enfonsen, a pesar dels discursos i de tota la retòrica enganyosa. Encara podríem afegir que, en aquests temps d’estretor, n’hi ha que fan el beneit davant la crua realitat, com els apòstols en aquest passatge. L’escut de sant Marçal amb els cinc pans i els dos peixos, és un reclam per a la solidaritat efectiva d’aquesta comunitat cristiana, en aquesta església que es reuneix per partir el pa, que és el Cos del Senyor. Però se’ns demana també una actitud de fons, la sensibilitat per les persones, perquè altrament la comunitat serà una simple repartidora, quan en realitat és un sagrament viu del Senyor. Sovinteja actualment el maltracte del pobre, la seva degradació i la seva demonització; ara resulta que els culpables de la crisi són el pobres! Quina barra! Als cristians, doncs, ens pertoca rescatar la seva dignitat i defensar-la com un element de la “doctrina sana”; és una urgència dels nostres dies, si volem sortir de la crisi moral, que és la vertadera causa de la crisi econòmica.