marginàlies

Els meus preceptors i jo hem tingut avui horabaixa una esplèndida jornada de treball al voltant del temps, el mesurat i el meteorològic, una qüestió que, com més va, més cos va prenent en les nostres converses. En ells el temps que es mesura s’hi queda fins que hi deixa escolims i en mi no s’hi entreté gens; en ells construeix i en mi desballesta.

De tota manera ells, avui, estaven més interessats en els fenòmens meteorològics, en concret en el vent que bufava de valent fent xiular inquietantment les juntes més velles de les finestres de casa i fent vibrar els fulls de vidre més magres. Els preceptors en comencen a entendre la seva necessitat, de l’aire remogut, però li retreuen el mal humor, clar, i la seva determinació a deixar-se sentir amb excessiva arrogància. No els agrada gens, el vent, perquè entre altres moltes molèsties aixeca la pols més densa, que, en el temps del pati, es fa lloc en els ulls.

On ens hem entretingut més, però, ha estat davant un rellotge de sobretaula. En veure l’interès que ha despert en el meu preceptor menor (a punt de fer quinze mesos) de manera automàtica com he fet des que en tenc memòria li he dic “tic-tac”. I ell, fent avinent que havia assumit plenament el nom referit a l’objecte rodó ple de marques i agulles, ha repetit “tic-tac”. L’altre preceptor, el major, a punt de celebrar cinc anys i quatre mesos, ens ha reprès amb vehemència tot indicant que els rellotges, avui, són muts. Ell encara no s’ha topat en cap que emeti clarament ni el tic ni el tac, raó per la qual s’hauria de trobar una altra manera de dir rellotge a un rellotge.

Com sempre, té raó, el meu preceptor major. Ell està avesat als rellotges digitals i als tradicionals però que marquen els instants sense dir res, des d’un mutisme agombolador, com si els interessàs molt més el temps que ha de venir, que no el temps que ja ha fugit.