marginàlies

obrint la boca com si fos avenc
endormisca els udols que mai no troben
ressò en el silenci de la peixera
des d’on desplega els colors vius de l’ànsia

acuitat per tresmalls imaginaris
voldria ser les mans d’aquell qui pren
la carn com a l’instrument necessari
per constituir el medi del desig

i s’adona que el mirall és un llibre
que els peixos llegeixen tot començant
pel darrer poema i el darrer vers:
el perdó és el reat de la victòria