marginàlies

L’hortolà de Can Gazà –que té el cor apedaçat  en grau extrem però que no li impedeix seguir sembrant i recollint la millor verdura de l’illa- ha aconseguit una carabassa de dimensions considerables. Per arribar al punt òptim de maduració, en un racó de l’hort, ha girat una taula de braser que esperava torn per ser cremada i en el forat d’aquest recipient hi ha posat la carabassa curosament protegida. Aquesta disposició, vista de lluny, tot d’una fa pensar en les boles del món, o globus terraqüis, amb suport de fusta noble. No s’assembla gens a la bola del món més antiga conservada (L'”Erdapfel” de Martin Beheim feta entre el 1491 i 1492) ni el suport és nobilíssim, però sí que et queda ben clar, en veient-la, és que el món és una veritable carabassa.

I en el seu sentit més pejoratiu, ja que aquest fruit, en la cultura popular, deu ser dels més reprovats: “De carabassa, amb poca n’hi ha massa” o “dos plats de carabassa no fan un dit de sèu”. Per altra banda, tenir el cap de carabassa vol dir tenir-lo clos, mancat d’intel·ligència, i que et donin carabasses vol dir que no et fan cap cas. Els suspensos també eren carabasses, estar carabassa és no estar bé del bolet i ser un carabassot vol dir aturat en excés. Totes aquestes connotacions lliguen perfectament amb el món nostre, el que patim i anam destruint molt més acceleradament del que ens creiem tot pensant que en tenim un altre de recanvi.

I d’altra banda, també el món de Can Gazà és carabassenc. És un planeta dins el planeta que orbita al voltant de la força infinitament poderosa de la irrealitat o la surrealitat. A Can Gazà s’obren els prodigis més extraordinaris (de fet és un camp de resurrecció i ben assabentats que n’estan els metges i especialistes que ens coneixen) i, a la vegada, es donen les paradoxes que més desarmen la raó, com el gazanenc que, en un acte de solidaritat encomiable, va a veure un company seu sull, poc donat a les relacions amables i que està ingressat en estat delicat, sabent d’antuvi que no serà ben rebut. I, efectivament, en ser a l’habitació, el malalt poc donat a l’amabilitat li enfloca sense cap mena de filtre i parlant més clar que qualsevol profeta que ell per res del món l’aniria a veure si estigués malalt com ell.

Definitivament, el món, es miri com es miri, és una carabassa.