marginàlies

Moll nova editorial acaba de publicar “Breus històries mallorquines”, de Robert Graves, la traducció que ha fet Nofre Moyà de “Majorcan shorts stories”. Moyà, per tal de precisar el marc en què s’escrigueren les històries, finals dels anys quaranta del segle passat, a cada una hi aporta nombroses notes que ajuden força a situar el lector perquè pugui capir plenament el bessó i el sentit de cada història. Un treball molt meritori, per això, que cal agrair.

A la quarta història, “Evidència d’afluència”, diu Graves: “…a causa de la impossibilitat de formar nous partits polítics sota el govern de Franco, la joventut mallorquina havia trobat una sortida alternativa a les seves inquietuds intel·lectuals, el grup ultrareligiós conegut com a “Mau-Mau”. […] El Mau-mau era ascèticament ultracatòlic, horroritzat per la decadència de la moral actual i dirigit segons els principis de “converteix el confrare”…  […] Els catòlics ordinaris, […] s’ofenien pel costum del Mau-Mau de referir-se a la Deïtat com l’Amo o el meu Amo; i la paraula “Mau-Mau”, ens va dir, significa el Meu Amo Únic, el Meu Amo Universal”.

Nofre Moyà no incorpora cap nota per determinar qui/què era “Mau-Mau” probablement perquè el propi Graves ens ho diu desxifrant l’aparent acrònim. No obstant, Graves sabia prou bé que es referia als “Cursillos de Cristiandat”, un mètode de reconversió espiritual fundat per Eduardo Bonnín Aguiló els primers anys quaranta del segle passat i que en molt poc temps triomfaren a Mallorca internacionalitzant-se després.

Pere Antoni Pons, el 6 de desembre de 2015 i al diari “AraBalears” publicà un excel·lent reportatge titulat “Els Cursillos de Cristiandat, reconquerir la fe des de Mallorca. El moviment apostòlic impulsat per Eduardo Bonnín, amb el suport de la jerarquia eclesiàstica, buscava la renovació espiritual i la recristianització de la societat”. https://www.arabalears.cat/misc/cursillos-cristiandat-reconquerir-des-mallorca_1_3528697.html.

Sobre el “Mau-Mau”, Pere Antoni Pons n’aporta una altra versió: “Era l’any 55, feia poc que s’havien creat els cursillos però el seu èxit no parava de créixer. Aparentment, tot anava vent en popa per als cursillos i cursillistes de Mallorca. En realitat, però, cada cop se sentien més veus dins la mateixa Església que avisaven que allò se’ls podia acabar escapant de les mans. Un bon exemple de la desconfiança que els cursillistes suscitaven entre els sectors més tradicionals de l’Església -els cursillistes eren conservadors, però no tradicionalistes- és que l’Opus Dei, el clergat més veterà i altres catòlics de tota la vida els anomenaven Mau Mau, en referència als revolucionaris africans que durant els 50 lluitaven per la descolonització de Kènia”.

I sobre l’”Amo” apunta Pons: “…els cursillistes van apostar per presentar una imatge de la fe que fos histriònica i viril, cridanera i inflamada, més propera a la gent del carrer. Optaren, per tant, per utilitzar un llenguatge populatxer, amb fórmules i tons tirant a barroers, als antípodes de les fórmules i tons curials. Per referir-se a Crist, per exemple, parlaven de l’Amo -era una referència als majorals de les possessions mallorquines, que treballaven la finca a les ordres del senyor-, els pecadors que s’havien allunyat de la fe eren gent “encabotada”, “afaitar-se” era l’expressió que s’usava en lloc de “confessar-se”, i no es feien sermons sinó que s’amollaven rotllos…”

Apassionant, si més no, això de creuar històries, com apassionants són les breus històries mallorquines del deianenc universal Robert Graves.