marginàlies

En el seu cap sols hi balla “Morning has broken”, de Cat Stevens (o Yusuf Islam): “Trenca el matí com el primer matí / parla la merla com el primer ocell /cau dolça la pluja il·luminada pel sol del cel / com la primera rosada a la primera herba…”.

El refredat remet però la gana segueix anant magra. Li convé no covar tant, però, i decideix anar a fer un mos al restaurant dels amics que tan bé els tracten. Taula 7, lleugerament apartada, preparada només per a dos. Ja farà amb una amanida de fruits secs amb formatge de cabra i raïm, i mussola amb ratatouille.

Vora ells, dues parelles ben granades, que diria sa mare, més a prop dels vuitanta que dels setanta. Li crida l’atenció una de les dues dones, amb la veu molt prima i rialla escandalosa. Parla fort, la senyora, no li cal parar especial esment al que conta sense cap rubor. No li ha vist la cara en entrar i no vol saber com és: prefereix imaginar-la a partir del que diu i acarar-la amb la imatge real en surtir.

Conta la madona que té un fill que se n’ha anat a viure a Puente la Reina amb la que ara és la seva parella, una al·lota etxerevida i fresca que la sap llarga tot i que sigui jove, lluny encara dels trenta. Ella és d’allà, fa feina a l’ajuntament i ell ha aconseguit un contracte de metge a una mútua de Pamplona. Aqueix, i assenyala el seu home, hagués volgut que s’haguessin casat i tota la pesca, però els joves són així, i què hi puc fer, exclama. No tenen res dins el cap, però ens en donen amb cullareta, filleta, dirigint-se a l’amiga. I bé que fan, que disfrutin tot el que nosaltres no poguérem per culpa dels capellans i les monges. El meu fill ja és la tercera al·lota que esclovella i ella no ho sé, però per com és i com es mou, un bon grapat, creu-me.

“Meva és la llum del sol, meu és el matí”, segueix cantant Cat Setevens mentre ell assaboreix la mussola. La ratatouille no fa llarg.

La senyora de la veu fina i rialla escandalosa pensa ell que podria ser bona actriu de teatre d’afeccionats. De fet, per com diu i gesticula, aventura que en va fer quan era jove, sobretot quan diu que “aqueix”, per referir-se al seu home, té una artrosi de cavall i la darrera vegada que el vaig acompanyar al metge li vaig dir que l’arreglàs bé de cintura en avall; que a “això”  no calia que li fes res, que és ben mort i la resurrecció ja no hi farà res. Tanmateix, m’estim més que el tengui espelleringat i pugui caminar, que tenir-lo ben trempat i que aqueix no es pugui moure.

Riu, “aqueix”, l’home de la pallassa, que amb el vi negre i el rebentat de rom té les galdufles empegueïdes i els ullons a punt de multiplicar la visió.

Riu també escandalosament la senyora de la veu prima i ell, fent el cafè i prenent el calmant preceptiu pensa que en el seu cap atribolat hi hauria d’emmagatzemar una altra cançó de Cat Stevens, “Wild World”, per exemple: “Però si vols anar-te’n, ves molt alerta / esper que tenguis un munt de bons amics allà fora / només recorda que hi ha molt de mal i vés amb compte / Oh, nina, nina, és un món salvatge / És difícil sobreviure només amb un somriure…