marginàlies

El català, com les altres llengües distintes al castellà que es parlen a l’Estat, ja es pot usar al Congreso de los Diputados. És clar que aquesta fita històrica arriba amb excessiu retard; però ha arribat, el moment, i no cal donar espai al plany. I per als illencs encara fa més patxoca perquè presideix el Congreso Francina Armengol. Evidentment que no ha estat només cosa seva, que ha estat empresa reeixida de molts –moguts per l’afany de poder, també-, però fer cap comporta aquesta mena de privilegis.

Tanmateix, aquesta decisió ha servit per retratar fidelment aquelles i aquells que accepten –ni que siguin amb la boca petita i fent carusses- escoltar i sentir veus que viuen i es fan sentir arreu de l’Estat, i aquells i aquelles que –de manera incendiària o més apagadament- només en volen sentir una, de llengua, la castellana, sense cap més raó que la toixesa i el dictat.

Ahir, primer dia en què el castellà perdia l’obligatorietat al Congreso,  aquests partidaris de l’apartheid lingüístic varen manifestar sense embuts que volen seguir  imposant la llengua castellana com a dret de conquesta. Els lingüïcides, ahir en el Congreso, tornaren a deixar clar que els parlants de les llengües distintes del castellà, no poden ni pensar en les seves llengües respectives; perquè abominen el pensament i la ciència, la concòrdia i la llibertat, la diversitat i l’arc de sant Martí. I demostren el seu odi, covat en la ignorància, sense cap rubor, ans al contrari, com els legionaris cantant i fent vives a la mort. El seu talibalisme devora llengües.

A partir d’ara caldrà veure si les diputades i els diputats de parla gallega, basca, catalana o aranesa que formen part dels partits de dreta o d’esquerra d’obediència espanyola –o madrilenya- s’expressaran amb la seva o amb la imposada. Caldrà estar-hi damunt.