marginàlies

Vaig a Can Gazà a rebre en Pau, un nou estadà que ve de la unitat de psiquiatria de l’Hospital de Son Espases. No pateix cap malaltia mental, però està molt cansat de no poder acabar d’aixecar el cap; de no poder seguir cap camí exempt de garrotades, indica amb la mà dreta tremolosa, i fa unes setmanes es prengué cent i escaig píndoles. El salvaren pel pèls.

Parla molt pausadament per efectes de la medicació però sa mirada encara té rebotiga. Avui mateix fa quaranta vuit anys i no pensa celebrar-los, diu. En fa massa, d’anys, que no viu, afirma categòricament. Trenta en deu fer, calcula, que coneix el crit i la golafreria de la vena.

Per l’heroïna ha robat, ha assaltat i ha estat reclòs onze anys. Ja en fa dotze, d’aquest captiveri, i d’aleshores ençà que cerca infructuosament rutes calòriques per a un ànim que no aixeca el cap de terra. Pensa, tot i no tenir-les totes, que una temporada a Can Gazà el pot reconstituir elementalment.

Fuma molt i és en una expiració perllongada que ben poc fum treu, que manifesta que encara no entén perquè no té la sida, perquè no ha seguit cap consell per no tenir-la. I com que no s’ho creu, cada dos per tres demana que li facin una prova analítica. No és aquesta mena de loteria, que voldria haver guanyat, s’exclama.

Mira sense temor, seguint-me l’esguard, i em diu que no té dona ni fills, que sempre anà prou alerta a no tenir-ne. Una temporada, no obstant, amb una al·lota que ja és morta, li pegà la fal·lera de ser pare, però ella va ser estèril.

Tot això he guanyat, diu amb un somrís ranc, com ell mateix, que té la cama i el peu dret fet bocins. “Fent-se un xalet”, en botar a l’atropellada una paret, es rompé el calcani. No el veié cap especialista i soldà a la mala, és clar. Després d’això, tingué un accident amb una moto set-cents cinquanta i es destrossà el genoll dret. No puc fugir corrent, diu forçant l’inici d’una rialla que fa el ple, com la lluna, en contar com l’apressà la guàrdia civil. Per fer-ne un conte.

Tanmateix, diu apesarat, pagà molt cares les burles que els dedicà uns instants perquè l’atonyinaren de valent. No té amics: els que tenia, tots, són morts. Amb tantes calades buides, què ha de fer? De què li val fer bondat, deixar d’una vegada per totes la merda de l’heroïna o de la coca? No té cap ansa, cap norai on fixar-hi el naufragi. És mal de fer treure’l d’una espiral així i, per sortir de tanta negror, després d’un silenci que no pot ser més eloqüent, li deman si ha reparat en el niu d’oronelles de damunt el portal de la casa.

Em diu que sí, que l’ha reparat, i se li encenen empegueïdorament els ulls. Són tres butzetes, em diu, i fa un no-res he vist fer tres viatges a sa mare. Se m’acut dir-li que per ventura aquell niu en terra de promissió, com és Can Gazà per als súbdits del no-res, pot voler dir que la seva estada aquí serà beneficiosa pel seu organisme atrotinat o la seva ment feta fosfatina.

No em faig cap il·lusió, la veritat, em diu deixant el mirar damunt la taula, tot i que seria bell veure tornar, la primavera que té, l’oronella.