marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
8 d'abril de 2013
0 comentaris
DEL HANDBOL QATARÍ A LA LLEPADA DE BOU
La primera notícia que rep ben de jorn és que Iñaki Urdangarín anirà a Qatar a fer d’entrenador d’handbol. No seguesc aquest esport, per la qual cosa ignor si aquest emirat n’és potència emergent o consolidada; si és esport massiu o elitista. Segons les fonts, hi anirà sol. No cal patir gaire, però, perquè Qatar Airways vola amb molta freqüència de Barcelona a Doha (o Al-Dawha, la capital de l’emirat) i viceversa.
En haver llegit la notícia, més aviat un breu, tot d’una he pensat amb les amistats poderoses -poderosos polítics i econòmics- que diuen que té el seu sogre escampades pels països àrabs, i amb la possibilitat que hagi estat ell, el sogre, qui hagi mogut fils per trobar-li aquest lloc de feina qatarí lluny -relativament- de l’aire tòxic que respiren l’exhandbolista i la seva dona.
Fent cucaveles sornegueres al voltant d’aquesta notícia, m’adon que la llista de capitals del món que encara conserv en el fons més abissal de la memòria, em serveix de ben poc, avui, per raquítica. De Qatar, una cinquantena d’anys enrera, els aleshores escolars que començàvem a dir en veu alta tota mena de llistes, no en sabíem res. I menys encara de la seva capital, Al-Daw?a o Doha. Probablement avui, els escolars saben de Qatar per la camiseta del Barça que, en el millor sentit de la paraula, l’ha universalitzat. Que sàpiguen que fins al 1971 va ser protectorat britànic, ja ho dubt i encara més que és una monarquia hereditària on l’emir té i exerceix el poder absolut.
I pensant en tot plegat, he tornat a recordar un amic d’infància, Miquel nomia, que se sabia totes les llistes de rius, reis, serralades, regions, províncies, capitals i les altres que ens exigien saber i recitar d’una tirada i amb cançoneta, com les oracions. Era un repel·lentó, en Miquel, etern primer de la classe, a qui la majoria odiàvem infantilment perquè ens acarava amb la nostra capbuitor. En Miquel, però, a part de ser brillantíssim setciències, lluïa a la seva testa tan ben moblada una esplèndida llepada de bou, característic desordre capil·lar que em fa l’efecte que s’ha esvaït o eradicat perquè fa temps que no veig ningú que en presumeixi. No m’estranyaria que les multinacionals de productes capil·lars, probablement els engalipadors (“embusteros”, que diria la padrina) més abominables del comerç mundial -res del que prometen en la propaganda compleixen-, han aconseguit trobar els agents repressors per a tanta rebel·lia.
La definició que d’aquesta fermesa de pèl en fa el diccionari Català-Valencià-Balear és tot un vers: “reveixí de cabells alçats damunt el front, com el pèl d’un bou que s’ha llepat”.
Fent cucaveles sornegueres al voltant d’aquesta notícia, m’adon que la llista de capitals del món que encara conserv en el fons més abissal de la memòria, em serveix de ben poc, avui, per raquítica. De Qatar, una cinquantena d’anys enrera, els aleshores escolars que començàvem a dir en veu alta tota mena de llistes, no en sabíem res. I menys encara de la seva capital, Al-Daw?a o Doha. Probablement avui, els escolars saben de Qatar per la camiseta del Barça que, en el millor sentit de la paraula, l’ha universalitzat. Que sàpiguen que fins al 1971 va ser protectorat britànic, ja ho dubt i encara més que és una monarquia hereditària on l’emir té i exerceix el poder absolut.
I pensant en tot plegat, he tornat a recordar un amic d’infància, Miquel nomia, que se sabia totes les llistes de rius, reis, serralades, regions, províncies, capitals i les altres que ens exigien saber i recitar d’una tirada i amb cançoneta, com les oracions. Era un repel·lentó, en Miquel, etern primer de la classe, a qui la majoria odiàvem infantilment perquè ens acarava amb la nostra capbuitor. En Miquel, però, a part de ser brillantíssim setciències, lluïa a la seva testa tan ben moblada una esplèndida llepada de bou, característic desordre capil·lar que em fa l’efecte que s’ha esvaït o eradicat perquè fa temps que no veig ningú que en presumeixi. No m’estranyaria que les multinacionals de productes capil·lars, probablement els engalipadors (“embusteros”, que diria la padrina) més abominables del comerç mundial -res del que prometen en la propaganda compleixen-, han aconseguit trobar els agents repressors per a tanta rebel·lia.
La definició que d’aquesta fermesa de pèl en fa el diccionari Català-Valencià-Balear és tot un vers: “reveixí de cabells alçats damunt el front, com el pèl d’un bou que s’ha llepat”.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!