marginàlies

La mar és allà baix, callant com ho fan els confidents, seguint el carrer en costa que, de tant vell, no sap on comença però que mai no s’oblida sota quins peus d’ona acaba. N’arriba l’olor urbanitzada, de la mar, complint tots els requisits municipals, encara que, de sobte, es desordena i traülla al seu aire, que a la mar només hi regeix la voluntat de ser sense collera. I en haver omplit la vila, enjogassant la plaça i la llibreria que vol ser poble, engeloseix la pluja i l’aigua fa més densa la saladina, la remor de contes i naufragis, els murmuris de dones d’aigua la fermesa del far. I en veure el cactus groc de qui envola mots i ensolca la parla, l’olor de mar arma conversa amb ell i durant una estona que no es deixa mesurar tracten de com han de convèncer la calda perquè deixi d’escanyar l’aire.