marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
5 de setembre de 2013
0 comentaris
DOCENTS EN VAGA CONTRA EL SUTGE A L’ESCOLA
S’ha dit, es diu i es continuarà dient molt sobre la vaga indefinida que han decidit els mestres i professors de les Illes Balears reunits en Assemblea de Docents. Per mi es tracta d’un acte d’extrema responsabilitat que cal valorar degudament i al qual se li ha de donar suport incondicional. Ningú -per molt de fanatisme que alleti- no li pot negar l’alta dosi de dignitat que concentra ni la claredat deontològica sobre la que se sustenta.
Si amb les coses de menjar no s’hi juga, amb les que tenen a veure amb l’educació no s’hi ha de brutejar; i el Govern de les Illes Balears, amb l’ensenyament públic, hi bruteja, i molt.
Fins a l’arribada de Bauzà, l’escola pública de les illes no generava conflictes greus. Amb l’impresident apotecari, però, viu en permanent estat d’excepció, bé sigui per les retallades brutals en personal i inversions; bé sigui imposant-li el TIL, un decret que l’únic que percaça és arraconar el català. Com a partit classista, a més, desdenya els drets socials i aprofita els fons comunals per afavorir els interessos de les seves elits. D’aquesta manera, retalla fins a l’escanyament en educació pública i alhora estableix concerts amb tres col·legis de l’Opus Dei, que segreguen els alumnes per raó de sexe.
El quaranta per cent dels mestres i professors de l’escola pública estan d’acord amb aquesta convocatòria de vaga, un percentatge gens marginal que, en contextos normalitzats i regits per la sensatesa, hauria de fer reflexionar el responsable del tropell. No ha estat el cas, malauradament, perquè als màxims regidors del país nostre fet d’illes l’únic que els importa és martellejar els illencs, els seus interessos compartits i la llengua bàrbara que parlen.
L’Assemblea de Docents ja ha dit que preparen una caixa de resistència i en ser l’hora n’oferiran el número perquè s’hi puguin fer les imposicions que es creguin convenients. N’hi ha que parlen que estaria prou bé que tots els que treballam destinàssim a aquesta finalitat l’equivalent a un dia del nostre sou mensual. No em sembla mala idea.
En paral·lel, però, als illencs també ens convé fer nou recapte de forces i coratge per seguir acarant amb fermesa els atacs despietats engegats pel nostre propi govern contra la nostra llengua i cultura. Dia 5 de maig de l’any passat, en ocasió de la manifestació a favor de la nostra llengua, érem molts els que dèiem que allí, davant el Consolat, la seu del govern, i amb el compromís dels 50.000 ciutadans congregats, començava tot; que amb aquell multitudinari clam s’encetava el camí exigent de la no claudicació. I així ha estat: el setge que pateix la nostra llengua, la catalana, de part del bauzanisme és ferotge, com heroica és la resposta ciutadana a cada catapultada.
I hom pensa que aquest posicionament illenc tan clarament contrari al lingüicidi que vol aplicar Bauzá hauria de traspassar, clar i català, la mar i en ser a la costa continental nostra, escampar-se arreu i no com una heroïcitat, sinó com un acte suprem d’autoafirmació. Aquest inequívoc “no” illenc a l’esquarterament lingüísticocultural que ha emprès l’impresident Bauzà -i des de fa temps els governs “populars” valencians- hauria de merèixer més atenció de part del Principat.
Com sigui, donem suport, i que el notin de veres, als docents que han decidit plantar-se davant l’abús, l’arbitrarietat i la imposició ideològica en l’ensenyament públic.
Fins a l’arribada de Bauzà, l’escola pública de les illes no generava conflictes greus. Amb l’impresident apotecari, però, viu en permanent estat d’excepció, bé sigui per les retallades brutals en personal i inversions; bé sigui imposant-li el TIL, un decret que l’únic que percaça és arraconar el català. Com a partit classista, a més, desdenya els drets socials i aprofita els fons comunals per afavorir els interessos de les seves elits. D’aquesta manera, retalla fins a l’escanyament en educació pública i alhora estableix concerts amb tres col·legis de l’Opus Dei, que segreguen els alumnes per raó de sexe.
El quaranta per cent dels mestres i professors de l’escola pública estan d’acord amb aquesta convocatòria de vaga, un percentatge gens marginal que, en contextos normalitzats i regits per la sensatesa, hauria de fer reflexionar el responsable del tropell. No ha estat el cas, malauradament, perquè als màxims regidors del país nostre fet d’illes l’únic que els importa és martellejar els illencs, els seus interessos compartits i la llengua bàrbara que parlen.
L’Assemblea de Docents ja ha dit que preparen una caixa de resistència i en ser l’hora n’oferiran el número perquè s’hi puguin fer les imposicions que es creguin convenients. N’hi ha que parlen que estaria prou bé que tots els que treballam destinàssim a aquesta finalitat l’equivalent a un dia del nostre sou mensual. No em sembla mala idea.
En paral·lel, però, als illencs també ens convé fer nou recapte de forces i coratge per seguir acarant amb fermesa els atacs despietats engegats pel nostre propi govern contra la nostra llengua i cultura. Dia 5 de maig de l’any passat, en ocasió de la manifestació a favor de la nostra llengua, érem molts els que dèiem que allí, davant el Consolat, la seu del govern, i amb el compromís dels 50.000 ciutadans congregats, començava tot; que amb aquell multitudinari clam s’encetava el camí exigent de la no claudicació. I així ha estat: el setge que pateix la nostra llengua, la catalana, de part del bauzanisme és ferotge, com heroica és la resposta ciutadana a cada catapultada.
I hom pensa que aquest posicionament illenc tan clarament contrari al lingüicidi que vol aplicar Bauzá hauria de traspassar, clar i català, la mar i en ser a la costa continental nostra, escampar-se arreu i no com una heroïcitat, sinó com un acte suprem d’autoafirmació. Aquest inequívoc “no” illenc a l’esquarterament lingüísticocultural que ha emprès l’impresident Bauzà -i des de fa temps els governs “populars” valencians- hauria de merèixer més atenció de part del Principat.
Com sigui, donem suport, i que el notin de veres, als docents que han decidit plantar-se davant l’abús, l’arbitrarietat i la imposició ideològica en l’ensenyament públic.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!