marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
CRÒNIQUES DE LA SUPERVIVÈNCIA ESGARRINXADA
Miquel Sbert i Garau acaba de publicar la seva segona aportació a la narrativa, “Llibre de les calitges”, després d’haver editar diversos estudis sobre cultura popular, oralitat i educació. La primera novel·la va ser “El Crim”, Lleonard Muntaner editor, 2017. Aquesta segona obra, també editada per Muntaner, va ser guardonada amb el Premi de Narrativa Mediterrània Pare Colom 2018.
Es tracta de catorze relats que tenen en comú la presentació de vides sense petja ni empremta, en aparença, però que volen deixar constància d’allò viscut i que, certament, tenia molt poc a veure amb la vida. D’aquesta manera, Miquel Sbert romp silencis i dóna veu a qui temia usar-la; posa el seu saber i el seu didactisme a favor de la dignitat que, encara ara, bona part d’ella, roman soterrada qui sap on.
De fet, les catorze narracions són rondalles tràgiques. Per això i perquè l’autor vol arribar per tot i a tothom, té molt d’esment a la prosa, tan rica com accessible, i a les expressions més genuïnes per precisar el dany, el dol, l’abús; perquè la vivència de la temença, de l’agressivitat i del terror en una illa convertida en cementiri de silencis arribi sense matisos al lector.
Com més endins de la lectura hom es fa, més cert està que mai no farem llarg parlant dels estralls illencs de la postguerra. Mai tot allò que recordem i posem per escrit farà cabal amb el mutisme que obligatòriament s’entengué i encara s’estén per negligència o per decret sobre aquells anys esteparis amb sang i mort a totes les cunetes. La vida després de la guerra, sobretot pels vençuts, era una lluita constant contra les adversitats que l’abocaven a la supervivència esgarrinxada i emburanyada, simplement.
I per ventura el nostre drama és que no hem sabut narrar com cal la nostra misèria. D’aquell daltabaix sangonós només ens en queden detalls que, tot i dir molt –probablement dient-ho tot- no ens basta per abastar completament la tragèdia. En definitiva, som de parlar esquifit: si la nostra terra, majoritàriament, és magra, també ho és la nostra loquacitat en tractar dels anys més durs del dictat i de la remor incessant de sabres.
Miquel Sbert, conscient d’aquestes servituds, aconsegueix bastir un cos narratiu que flueix amb força i claror, i que finalment retrata amb la màxima fidelitat els encontorns d’unes vides que, necessàriament, havien de deixar el cenacle imposat del silenci.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En aquest LLIBRE DE CALITGES, Miquel Sbert, combat en picat contra la desmemòria produïda per la boirina que deixa el temps i, paradoxalment, aquest subtil oblit li permet la recreació literària, la recuperació d’un conjunt de “rondalles que no són rondalles”, relats breus que dolçament desvesteixen la cruesa de la vida a la Mallorca de principis del XX i el posterior drama de la tràgica guerra civil i els anys de la postguerra.
La meva opinió és que l’obra mostra un escriptor madur en molts de sentits però, sobretot, madur en les formes; tant pel que fa a les construccions variades de cada un dels 14 relats, com pel que fa a la riquesa de mots i expressions que, sense simplicitat però tampoc sense barroquisme, configuren un relat profundament proper i assequible.
Vista en conjunt, l’obra té tots els elements necessaris per -si ho volgués la voluntat de l’autor- convertir-se un dia en una novel·la, amb temàtiques de caràcter historicista tan suggestives com l’emigració, l’estraperlo, la divisió especialitzada del treball, la indústria sabatera a la nostra terra, el cop del 18 de juliol i els conseqüents excessos, els assassinats, les tortures, l’oli de ricí, l’enginy per combatre la fam… i enmig d’aquest univers, la gent, els homes i les dones que viuen, que senten, que callen, que estimen i odien, que tenen por; el poble i els records, les persones que necessàriament “perdonen” i, com a mínim, estèticament es reconcilien.