marginàlies

Tots solem contar la festa segons ens ha anat i l’hem viscuda. Per això, de la Diada de Mallorca que avui celebram laboralment, amb folklorisme ranci institucional i que a Palma va començar ahir amb la manifestació del 31D, jo en destacaria la contribució de dues dones: la delegada del Govern, Teresa Palmer, i l’escriptora Lucia Pietrelli. L’una seria la creu de la moneda diadera; l’altra la cara.

Comencem per la dolenta, per la nefanda: el desplegament policial que ordenà Teresa Palmer per controlar, se suposa, els que ens manifestàvem, gent exaltada, com se sap, violentíssima, de sang bullent que menjam infants i que arrasam per tot allà on passam. No eren les sis del capvespre i la plaça amb l’estàtua del Rei En Jaume ja estava presa per la policia local i l’altra antiavalots, cans inclosos! De davall l’escenari de davant el Rei, hi vaig comptar fins a 10 escuts discretament celats, però presents.

Els manifestants arribàvem a la plaça dels Patins, final del recorregut, i encara arribaven unitats policials motoritzades pel carrer de sant Miquel demanant als seus caps on havien d’anar, si al carrer dels Oms o a la plaça de la Porta Pintada. Es miri com es miri, la quantitat d’agents desplegats per ordre de la virreina Palmer i amb la novetat, enguany, de la unitat canina del cos de policia estatal és un insult, una befa, una ofensa als que pacíficament i ordenada clamam pel dret a decidir.

La cara de la Diada: el poemamanifest escrit i llegit per Lucia Pietrelli i que em plau molt d’adjuntar. Allunyat del pamflet, s’endinsa en la festa i la reivindicació des de la poètica, que és tant com dir des de la bellesa. Claror màxima per percebre els colors del país. Uns tasts:

Avui, la identitat l’hem passejada pel carrer com la mes bella de les coses, aquest sentiment viu de pertànyer, de ser-hi, de manifestar-nos i construir-nos com a persones, com a poble, com a poble català.
Aquesta identitat nostra que és un dret i és un deure, aquesta identitat nostra que no és un privilegi.

Desitjar i cridar neteja les idees i els pensaments. Desitjar i cridar, sempre.
Perquè estem fets de llengua, cultura i territori.

Magnífic!

I molt bona Diada a tothom, especialment als socis de l’OCB: enguany fa 52 anys, 31 persones justes i dignes fundaren l’entitat. Encara hi som –hi són!- i més forts, però no basta. Per això, molts anys de bon coratge!

MANIFEST31D_LUCIA_PIETRELLI