marginàlies

Joe Shoeless Jackson era un jugador nord-americà de beisbol que hagués pogut ser llegenda i entrar de ple dret al Saló de la Fama d’aquest esport dels Estats Units d’Amèrica, si no hagués estat que el 1919 va ser acusat, juntament amb set companys seus, d’acceptar un suborn perquè el seu equip, el Chicago White Sox, perdés la final de la Sèrie Mundial, com així va ser. Tot i que un jurat exoneràs els acusats, a tots ells els responsables de les lligues de beisbol dels EUA els impediren de per vida tornar a jugar-hi. Així queia un ídol de multituds.

Els primers anys de la dècada dels setanta del segle passat, esclatava el conegut “Escàndol Watergate”, un cas d’espionatge polític i escoltes il·legals en el que hi estava implicat el president nord-americà d’aleshores, Richard Nixon, que el 9 d’agost de 1974, per això, renuncià a la presidència. Queia d’aquesta manera un altre ídol.

Abans de la dimissió de Nixon i seguint un documental televisiu sobre les investigacions sobre el Watergate, el cantautor i actor britànic Murray Head, en veure com feien figa els peus de fang d’un altre líder d’abast mundial, es recordà del que li reclamaven els seguidors de Joe Shoeless Jackson, “Digues que no és així, Joe”, en un afany desesperat per no rendir-se a l’ensulsiada. Així va néixer la seva cançó “Say It Ain’t So, Joe”.

Esperàvem molt de tu, Joe, i estan arruïnant el nostre espectacle, diu més o menys la cançó. I referint-se a Nixon, que la imatge i l’imperi cauen en mil bocins, que els diners escassegen, que la paraula d’un home va mantenir el país unit, però que la veritat es fa ferotge. I tornant a Joe, que està segur que diuen mentides: “Joe, si us plau, digues que no és així, és el que vull sentir, Joe, i tenc dret a saber-ho”.

Vaig conèixer la cançó per ràdio acabada d’editar ignorant el que deia perquè al batxillerat d’en Franco em tocà estudiar francès i el so radiofònic no era cap meravella. Em sorprengué tot d’una el començament del cant, la mena de crit perfectament modulat que té bo de fer enganxar-te i esdevé tornada. Passà l’interès adolescent, és clar, però inexplicablement, aquest inici sempre ha ocupat un lloc en la meva memòria i de sobte, fent el que fes, compareixia per despertar-me l’interès per saber què deia exactament Murray Head. I descobrir-ho me la va fer estimar molt més.

La caiguda dels déus, dels ídols, per motius propis sempre és estrepitosa i els efectes en aquells que els seguíem, sacsades interiors tel·lúriques.

https://www.youtube.com/watch?v=2GbYMkh3GYM