marginàlies

L’arxipèlag segueix presentant dades socials que haurien d’esperonar –o espantar!-  els responsables polítics de tots els nivells a actuar en consonància amb aquestes xacres col·lectives i no sembla que facin cap efecte a cap post de comandament ni a ningú. Els nostres índexs de pobresa són infames, com els de l’atur i els de l’abandonament prematur de l’ensenyament, per posar només tres exemples. Si a aquestes dades hi afegim l’espoli fiscal que patim des de fa una eternitat, el panorama que en queda és angoixosament desolador. D’aquesta manera, el colonialisme que patim els illencs no sols ens escanya el present, sinó que ens compromet seriosament el futur.

D’aquesta anàlisi se n’hauria d’extreure la conclusió que els partits polítics d’arrel, això vol dir, d’aquí, d’obediència illenca, s’haurien de plantejar les eleccions del juny vinent com la possibilitat de ser presents al Congrés dels Diputats per denunciar aquests greuges i aquestes mancances. D’allí, de l’Estat –un estat a punt de la fallida i de la descomposició-, provenen, en bona part, les nostres misèries, raó per la qual ser-hi present en veu pròpia, sense intermediaris, és imprescindible per mirar de redreçar la situació.

I no obstant, el tactisme i els interessos gremials s’imposen i sembla més peremptori evitar que segons quin partit comandi l’Estat, que no fer sentir i valer la veu del nostre poble.

Per ventura és molt naif, aquesta anàlisi; excessivament superficial, poc sòlida. Pot ser. El que sí és clar és que la majoria de partits polítics illencs avantposen els seus interessos –ja ho sé, que són legítims- a les necessitats de les illes. I així passam els anys que no fan història, els que no serveixen per fotre ni per fer llum.