marginàlies

Toru Okada, l’amo del moix Noboru Watanabe, el protagonista de “Crònica de l’ocell que dóna corda al món” de Haruki Murakami, quan les coses es compliquen, planxa camises. Jo no tinc cap moix perdut que fa el nom de cap cunyat  ni, com a Toru, em telefonen a tota hora dones misterioses amb propostes sorprenents,  però també m’agrada planxar i no precisament quan les coses vénen mal dades. Em relaxa, ves per on, i perd tot el temps del món intentant ben planxar les peces de roba amb més plecs. No vol dir que les planxades siguin exemplars, ni prop fer-hi!, però sí que són fruit de l’esment més estricte. I ja se sap que qui fa el que pot no està obligat a més.

Hi pensava, amb Murakami i en la forma amb què em captiva, avui mentre escoltava la cançó “Temptacions de Collserola” del darrer disc dels Manel, “Jo competeixo”. Planxava uns texans, peces que no tothom planxa, que simplement els pleguen i, els més mirats, els posen dos dies sota el matalàs. Són bons de planxar i no presenten cap dificultat en no ser que les passades han de ser lentes i amb la temperatura alta, clar.

“Els boscos s’omplen de boques tortes, de bèsties sense sort. / Ell les bressola i elles s’adormen en la gran pau / d’un pit sense cor”. Així canten els Manel i no sé per què he parat a Murakami i el seu personatge Toru Okada. Res no els lliga , en no ser que m’agraden els contes i els relats, escrits o cantats, però per un moment, Toru, els Manel, Murakami, la planxa i uns texans que es comencen a esfilagarsar m’han entretingut la pensa una estona llarga, molt llarga i profitosa. Entre tots m’han obert una pausa necessària i oportuna.

Planxar en un diumenge amb els colors engrisats tenint per endavant una setmana replena de compromisos i desafiaments, porta com a conseqüència coses així, que no treuen cap enlloc ni mereixen ser contades.