marginàlies

Apple em diu, via twitter, que saludi el futur reservant l’iPhone X. No ho faré. De vegades som una mica sull, ho reconec, però no m’agrada gens que em parlin amb imperatius, ni que m’obliguin a fer coses que no vull senzillament perquè no em dóna la gana. No reservaré aquest estri, evidentment, i és probable que el futur, en fer-se present quan decideixi Apple i en no mostrar-li l’iPhone X, em tiri a la cuneta de la hiperconnectivitat. No hi ha cap comoditat, als marges del que sigui, però la compliància (Mesura de la docilitat amb què una estructura, un òrgan, una substància, etc., pot ser deformada per una força, sense ruptura. Termcat) dels marginaires  esdevé, de vegades, la força precisa per sortir-ne.

La docilitat, d’altra banda, sempre ha estat molt ben vista per tothom, sobretot pel poder de tota mena i condició. De fet, el franciscà del XIV Eiximenis  considerava que de la prudència “hixen quatre virtuts, ço és: docilitat, prouidència, circumspectió e cautela”. Els millors serfs responien, i encara responen, virtuosament a aquests mereixements.

Si va a dir ver no són temps dòcils ni per a obedients. Per a molts, la desobediència demana pas entre tanta regressió i repressió i odi i tocs i manotades. Sabem què en pensava Llull dels desobedients: “Yo son lo pare Adam, aquell qui fou desobedient a Déu, per la qual desobediència som açí tots”. Però ja que hi som, aquí, lluny del paradís, bé val que, desobeint, seguim el camí que ens hi pot retorbar.

I reservant l’iPhone X tanmateix no ens estalviarem de res.