marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

19 de setembre de 2008
1 comentari

VERS L’ESPAI COMUNICATIU CATALÀ

Aprofitant el vint-i-cinquè aniversari de TV3 sembla adient parlar de la necessitat de constituir i consolidar l’espai comunicatiu català. L’11 de setembre de 1983 tingué lloc la primera emissió de TV3, la Televisió de Catalunya. El 15 de gener de 1984 n’iniciava les emissions regulars i a partir d’aquest  instant tant al País Valencià (a través d’Acció Cultural del País Valencià, ACPV) com a les Illes Balears (a través de l’Obra Cultural Balear, OCB) s’engega una intensa campanya per tal de poder rebre’n el senyal en els seus territoris.

A l’arxipèlag, per tal d’actuar més àgilment i eficaç, a l’empara de l’OCB es crea l’Associació Voltor, que s’ocuparà tant de la dotació tècnica dels repetidors com de la seva gestió fins al 7 de maig de 2004. En aquesta data i davant la sortida a escena d’IB3, la televisió pública de les Illes Balears, els aleshores presidents de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall i de les Illes Balears, Jaume  Matas, signen un conveni per a la recepció recíproca dels canals de televisió de la seva titularitat. Un conveni que, tot i acabar amb la al·legalitat que fins aleshores havia emmarcat la recepció del senyal de TV3, provocava uns danys col·laterals molt greus. Els més clamorós que, desposseint Voltor -de manera innoble- de la gestió de les freqüències, es menyspreava tot el moviment cívic a favor de la recepció de TV3 a les Illes Balears i es negava la interlocució de les entitats que el representaven. I que deixava en mans dels respectius governs i ben oberta la possibilitat d’enfosquir el senyal.

Al País Valencià la realitat és molt més lacerant. El seu calvari comença el mes d’agost de 2005 amb l’aparició de La Sexta, quan el govern espanyol li atorga la freqüència per on ACPV emetia el senyal de TV3 a les comarques valencianes. Aleshores, es planteja fer la migració d’analògic a digital aprofitant l’acord verbal a què els directius d’ACPV arriben amb el Ministeri d’Indústria. La Generalitat Valenciana, però, d’acord amb una inspecció duta a terme per aquest propi ministeri, exigeix el tancament immediat de les emissions de TV3 i el pagament d’un seguit de multes per cada repetidor que poden superar el milió d’euros. És ben clar que per al govern del País Valencià no existeix ni la llibertat de recepció i elecció televisiva, ni la llibertat informativa, ni molt menys la llibertat de comunicació. I més, encara: els atacs despietats a ACPV són agressions intolerables a una llengua i a una cultura, les catalanes, que, per poc o gens que agradin als polítics valencians del PP, tenen el mateix dret al seu ús, a la seva preeminència i al seu foment que la castellana.

Ho diu l’ Article 11 -Mitjans de comunicació- punt 2 de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, feta a Estrasburg el 5 de novembre de 1992 i ratificada per l’Estat Espanyol el 3 de setembre de 2001: “Les parts es comprometen a garantir la llibertat de recepció directa de les emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en una llengua parlada de manera idèntica o semblant a una llengua regional o minoritària, i a no oposar-se a la retransmissió d’emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en aquesta llengua. A més, es comprometen a vetllar perquè no s’imposi a la premsa escrita cap restricció a la llibertat d’expressió i a la circulació lliure d’informació en una llengua parlada de manera idèntica o semblant a una llengua regional o minoritària”.

Així, si a Europa no es poden impedir les emissions de ràdio i televisió de països veïns en la mateixa llengua, per què és pot fer –i es fa- a l’Estat espanyol? L’espai comunicatiu català és patrimoni exclusiu dels seus parlants, que tenen tot el dret del món (Art. 2.1 de la Declaració Universal dels Drets Humans) a moure-s’hi sense interferències de cap mena. I és des de la mateixa societat civil vilipendiada pels qui són veritables mestres en la construcció de barreres, que cal exigir als partits i responsables polítics dels territoris de parla catalana que, lluny de fer de la qüestió lingüística cavall de batalla, s’afanyin a omplir d’accions i continguts totes les disposicions, convenis i acords que permeten avançar en la plena recuperació del català com a llengua natural de relació i de comunicació. Només així l’espai comunicatiu català tindrà la presència i la força que, per prestigi, per nombre de parlants i per història, la nostra llengua i cultura es mereixen.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.