marginàlies

Avui fa catorze anys que morí l’escriptora i poeta italiana Alda Merini (Milà, 1931-2009) que, paradoxalment, no va poder seguir estudiant a l’institut per haver suspès l’assignatura de llengua a primària. Publicà sent molt jove tot i que la valoració dels seus poemes no li arribaria fins a la dècada dels setanta del segle passat; en català no ens arriba fins al primer decenni d’aquest.

En Alda Merini escriure és una necessitat existencial per haver de viure al dictat del desequilibri mental. Escrivint pot ser lliure i veritat.

D’ella el poema “Érem feliços” traduït per Meritxell Cucurella-Jorba:

El seu esperma begut pels meus llavis
era la comunió amb la terra.
Bevia magnífica, exultant,
mirant els seus ulls negres
que fugien com gaseles.
I mai una flassada fou més calenta i
mai fou més ferotge
el plaer dins la carn.
Ens partíem en dos
com el timó d’una nau
oberta per un llarg viatge.
Teníem vitualles
encara per molts anys:
els petons i les esperances.
Havíem deixat de creure en Déu
perquè érem feliços