marginàlies

“No convé als reis de donar-se al vi, Lemuel, ni als prínceps de deixar-se endur per la beguda, que si beuen oblidaran les lleis i violaran els drets dels oprimits. Més aviat porteu beguda al qui està perdut, vi al qui viu en l’amargor: que begui i oblidarà la misèria, ja no recordarà la seva pena”.  Ho diuen els Proverbis en el seu capítol 31, del quart al setè verset, i ens ho recorda Philip Roth en la seva novel·la “El teatre d’en Sabbath”.

Seguint el reguiu literari del vi o de la beguda, ens arriba ara, a través d’Edicions de la ela geminada, “Robaiyat (Cançons de beure)”, de Fernando Pessoa, una selecció de Gabriel de la S.T. Sampol dels dos centenars de quartets que el poeta de Lisboa va escriure impressionat per les composicions del poeta persa Omar Khayyam. Sampol també és autor de l’excel·lent traducció, la primera del món de l’edició definitiva dels Robaiyat de Pessoa editats el 2008 a cura de Maite Aliete Galhoz.

Versos que estrenyen (Si moriràs, com tot el que té alè / viure trenta anys o cent tant t’ha de ser. / Beu i ignora. Escup tota esperança, / gita la caritat, pixa la fe); que et fan posar el mac en terra a cada passa (Du el vi, que el vi, com diuen, amb plaer / l’ànima alegra i, en perfecta fe, / porta la sang d’un Déu al cos i a l’ànima. / Sigui com sigui, beu; no vulguis ser) i que t’acaren amb la substància fugissera i efímera de la nostra consistència (El saber pesa, i el conèixer engana. / L’art és manxol; la fe cega i llunyana. /  La vida s’ha de viure i és inútil. / Beu, que no arriba mai la caravana).

Versos que entren dolcet, com les bones begudes, sense raspar; que mai no pugen al cap, sinó que recorren encuriosides i entenimentades les raconades del cos i les solanes de l’esperit.