marginàlies

La claror del dia no portava gens de rancúnia ni es deixava endur per cap prejudici. Fendint l’horitzó que li permetia no tenir cap pensament tèrbol ni atribolat, no es planyia de no conèixer cap discjòquei de renom, ni cap cantant de reggaeton, ni d’haver entrat mai a cap discoteca enorme plena fins a vessar de sorolls matadors, joves i no tant al límit de tot i alienament a raig i sense escrúpols. Obria desmesuradament els ulls i tirava la barbeta amunt perquè entràs al seu cap com més llum millor. Era llum, que necessitava, la llum que s’enreda amb el silenci i tot allò que pot fer parlar el vent, la llum que desembulla pensades i enfila els desitjos que acaben en somnis . I estira els braços fins que li cruix l’espinada, alena a fons i comença a cantar “Pena tiranna” creient-se Jakub Józef Orlinski. Pena tiranna  io sento al core, / né spero mai  trovar pietà; / amor m’affanna  e il mio dolore / in tanti  guai  pace non ha. I  quan dona per acabat el cant percep el maler que fa que no passi res.