marginàlies

L’esperança capdecantoneja com les putes d’un temps, diu el del setè, que fa tres anys que és a l’atur i pensa que el gin Xoriguer pres a pèl i regularment com si fos un antibiòtic li llevarà les morques del cervell. La del novè, la dona del policia que sempre va emmorronxat, com si l’arrogància formàs part de l’uniforme, li diu que tot s’arreglarà; que aviat s’esvairan totes les boires, si Déu vol.

I el del setè que s’enreveixina en sentir la invocació i treu les pues, com els eriçons, i li enfloca que amb sotana, entre el diable a la casa del pobre. Es tapa la boca, la dona del policia, com si volgués evitar que tant de mal alè i pensament entrin dins la seva ànima lliurada al seu espòs i a la voluntat divina. Ai, senyora, no s’espanti, però allà on vostè hi veu un cel estirat perquè els unicornis hi facin festa jo hi veig un camp devastat sense cap recer i mort de set. Per vostè i el seu home els dies són torrents de simpatia i per mi són tots desidiosos i escardalencs. Venen espelleringats, els meus dies, senyora; bascosos, ulls baixos i mans fentes. El que li dic, senyora, l’esperança del pobre és la desventura de qui no ho és, no sé si m’entén, perquè m’hauria d’haver pres les píndoles fa dues hores i el meu cap no regeix bé fins que les ha preses. Li he de donar la raó en una cosa: el dia és esplèndid. I hi corren els unicornis joves empaitats per pegassos femella.