marginàlies

Guillem d’Efak escriví sobre un poeta que anava en bicicleta: Un dia jo somiava / i el meu somni se va tòrcer; / la meva terra és esclava / i he perdut tota la força. / Si ens han estroncat la saba / i la sang torna lleixiu / més val que ens duguin ara / a enterrar de viu en viu.

No sé perquè hi pens, precisament ara, amb el poeta manacorí de can Cremat i la bicicleta dels seus versos; just ara que s’amunteguen els caps de fils i es fa difícil trobar estels en una nit de roncadors i mal presagis. La capota del cel de demà serà color gris pedra i farà la impressió que plourà plom en qualsevol moment. Ja ho té, això, el cervell, almenys el meu: tirar per on li rota seguint un instint recargoladament complex i indesxifrable. Tant li és anar buit com carregat; entretenir-se amb exquisideses que tenen el do d’enllepolir-me, o espantar-me amb les idees més forassenyades.

Somii que la llibertat, /escrita així, amb lletra grossa, / del bressol fins a la fossa / s’esmicoli en llibertats. / Són paraules al cor escrites / i ben gravades al foc, / que la Llibertat és poc / sense llibertats petites.

El puny es bada sense voler i es clou el bosc emboirat per preservar les alzines i el que resta del passat aprofitable. No basten els ulls i els parapets per vigilar els intrusos i els saquejadors. S’entolla la resignació en què hem convertit la voluntat de ser comuna i s’aiguamolla la rebel·lia de la mar enorme que, des de les crestes de les ones tumultuosament monumentals, festejava temps enrera la serralada, que ha deixat de ser fortalesa des que els avions la sobrevolen infantilitzant-la.

Quanta inconsistència! Sort que el poeta fill de princesa pamue em sobrepassa colcant la seva bicicleta versada:

No hi haurà cap fibló
que li vincli l’espatlla.
Perquè ell sap bé què vol:
una terra i un sol
que alimenta i calenta
i, si no hi ha prou foc
i escalfor per tothom,
darà la seva llenya.