marginàlies

Anit, Antònia Vicens va rebre de mans de Xavier Antich, president d’Òmnium Cultural, el 54è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, un dels màxims reconeixements a la trajectòria d’una persona que, per la seva obra literària o científica escrita en llengua catalana i per la importància i exemplaritat en la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans.

Durant l’acte, el president d’Òmnium reivindicà el compromís d’Antònia Vicens amb la cultura i la llengua catalana i va fer una crida a “articular una estratègia en defensa del català i per l’enfortiment del seu ús social en tots els àmbits de la vida col·lectiva: al sistema educatiu i al lleure, a l’empresa i al comerç, a l’audiovisual i als nous formats, i en la lluita contra les desigualtats”.

Sebastià Portell, l’encarregat de fer la glosa, digué que Antònia Vicens “ha confrontat l’ànima i el cos, ha invocat, com el credo, els vius i els morts, ha fet que hi ressonessin veus que no tothom vol escoltar”.  D’aquesta manera, Vicens “ha obert per als lectors escletxes sinuoses des d’on albirar la bellesa i l’horror del món; ens ha apropat a un altre país de nom potser inventat anomenat Misteri”.

I del parlament de Vicens per agrair el reconeixement , dos paràgrafs que resumeixen prou el seu tremp, la seva força i la seva determinació sense fissures:

“M’he passat la vida aferrada a les paraules. Tinc una fal·lera que mai em deixa voler deixar de trobar les paraules a les constants humiliacions a les llengües menystingudes i minoritzades, a les nacions sense estat i a les guerres que mai acaben”.

“Orgull de ser catalans i universals, no sucumbiu, no us arronseu a amenaces insidioses. Durant les hores baixes, dies grisos, la nit més blanca, no oblideu que hi som i que contra la força de les paraules, el poder de la poesia i el saber dels nostres morts, ningú no hi podrà fer res”.

Ens cal molt llegir Antònia Vicens.