marginàlies

Només són dos moscards, els tenc ben controlats. No em deixen llegir, em sobrevolen el cap com si hi dugués una merda acabada de fer. Adesiara, em brunzen a les orelles impertinentment, com si m’advertissin que a qualsevol instant poden atacar . El seu brunzit desesperant entra al cervell com si fos ca seva. El pitjor de mi comença a rugir.

Només són dos moscards i em desconcentren, no puc acabar de llegir cap vers del poemari que em llustra el coneixement: de sobte els sent que em coronen les orelles dedicant-me les pitjors burles. I em deman quin profit fan, els moscards; quin benefici donen a la naturalesa, si són les bèsties més assedegades de sang i que més maten a plaer i a milions d’altres éssers.

Me’ls imagín joves, als dos que em provoquen, no sé per quin motiu concret, però amb la força amb què es mouen, el temps que estan volant nerviosament sense descansar, em fa dir que fan els primers vols impetuosos i, ensems, carregats de mala llet.

Només són dos moscards i fa la sensació que juguen amb mi; que saben que m’encabriten, que no els suport, que de gust els mataria, sí, per molt que m’allunyi sempre dels sacrificis. Saben que m’encenen i perllonguen sàdicament  la picada perquè primerem volen treure de polleguera.

No tenc flit perquè no convé llençar més metzina a l’aire ni he preparat encara la llimona amb el clau per repel·lir-los. Només tenc les mans i la paleta caçamosques que, per molt que fastigueja a alguns, és un dels millors executors de mosques i altres insectes voladors estiuencs.

Estant ben a l’aiguait, de sobte en sent un a l’orella esquerra i no dubt un instant a fer-hi anar ràpidament la mà oberta de la mateixa banda. El cop és ben sonor, m’ha envermellit l’orella i tot, però no n’he endevinat cap dels dos. Hauria de riure d’aquesta imbecil·litat, però el desassossec impera. No cal desesperar, ja tornarà.

I efectivament, un d’ells ha tornat i ha comès la imprudència –precipitació de jove- de posar-se damunt la mà esquerra. Abans d’endevinar-lo de ple amb el caçamosques he tingut temps de veure’l i de maleir-lo, es clar.

En queda un, però una telefonada m’impedeix de seguir la caça. El moscard que queda no es donarà per vençut i en saber que he abatut el seu company, qui sap si germà, m’esperarà amb molta més ràbia i molt més resolutiu. El combat serà terrible.