marginàlies

Diu Antònia Vicens que vol acostar-se a la vida a través de la literatura, de les paraules; que per això, des de sempre, n’ha col·leccionat, de mots. I Sebastià Portell i Clar, autor d’”Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors”, en la presentació d’aquesta obra -una extensa entrevista que segueix la cronologia dels títols publicats- reblà que Vicens, de sempre s’ha mantingut fidel a la llibertat de la paraula. I per això, és clar, va ser censurada i, en certs cenacles, menystinguda.

Haver nascut a Santanyí el 1941, quan la fam empaitava arreu i el règim imposava cucales, imprimeix caràcter. En aquell món ran de mar i allunyat de l’alliberació, masculinament dictador i submís, “la virtut i saviesa més gran que podia tenir una dona era l’obediència: obeir els pares i quan et casaves, obeir el marit”, assevera Antònia. Rebel·lar-se contra això i contra la misèria de coneixement que conrava la dictadura, i més encara si eres dona, no era empresa fàcil. I tanmateix, com exposa l’autora, “o et salvaves a través de la imaginació, o t’ofegaves”.

Antònia Vicens es recorda sempre escrivint, “encara que fos de pensament”. A partir de l’escolta atenta i de l’observació precisa i interessada, va bastint un cos narratiu ben sòlid en el qual cobren valor la dignificació de les quotidianitats i de les lluites aferrissades de qui vol ser ell mateix per sobre d’imposicions, convencionalismes i comoditats. Així, “sempre parl sobretot d’allò que no m’agrada, que pens que no hi hauria de ser”, determinació que l’apropa a la marginalitat de tot plegat i als abusos de tota mena comesos contra persones i contra els espais naturals dels sentits.

A partir d’aquí, escodrinya meticulosament els personatges i la seva expressió, i no per denejar, sinó per mostrar, que és una manera ben encertada d’emparaular.

Bon treball, el de Sebastià Portell, en presentar-nos nítidament el procés conceptiu d’una de les autores més importants de la literatura catalana dels darrers anys i les claus per entrar en la creativitat d’una veu molt més que autoritzada que mai no ha format part de cap capella literària ni de cap moda; que s’ha mantingut fidel per sempre més a la seva manera de veure el món i d’expressar-lo antoniavicensianament, això és amb densitat, brillantor i bellesa. Una autora que, com digué Portell a la presentació, “s’ha refugiat en la ficció per assaborir la llibertat”.

Encert també de l’editor, Lleonard Muntaner, en fer coincidir la publicació d’aquest treball amb el setanta-cinquè aniversari d’Antònia Vicens (la gran dama de les lletres catalanes, com la titlla Jaume C. Pons Alorda), l’escriptora coratjosa i valenta que mai no ha deixat de cercar “la nina perduda que vaig ser” i que, en el fons, espera que “les paraules no hagin estat inútils”.