marginàlies

Surt d’una llonga becaina que l’ha menat fins a les primeres llums del crepuscle. Davant ell, la televisió engegada que li mostra el somriure encuriosit d’una nyu que acaba de parir sota una solana ofegadora. Desconsolada ment que conhort enlloc no troba, pensa mentre el nyu parit fa les primeres passes de gambirot. Una reportera eixerida, entre les bèsties d’un parc natural, explica les diferències entre el lleó africà i l’asiàtic. El segon té menys cabellera que el primer i reserva la seva brutalitat per caçar les peces més grans, tot deixant per a la lleona les preses més menudes. Ment descolorida que mai no troba la taula parada ni el pa llescat a la manera pròpia de la nissaga, segueix dient-se ell, estirat al sofà amarat de suor. 

El net de l’home que s’enfilava als arbres, significa per a la madagascaritat el lèmur, que prou bé sap el dimoni on es colga, sobretot el daubentonia madagascarensis, vulgarment ai-ai.  I tanmateix no està per aquests romanços, la seva escloscada pensa sortida d’una becada tan profunda i estreta. Amb un peu en el son capvespral i l’altre en la vetlla a deshora, es lamenta que el seu cap esberlat no sàpiga anar a lloure; que a l’esclavatge s’ha avesat desoint els versos que el volen alliberat. Què en podem fer, es demana clavant la mirada llosca en el televisor, de les mans fentes i de la quietud dels peus? I de la impassibilitat de l’avorriment? Com criden les planes abissals! De quina manera ens encanten, ens conviden a ser definitivament plàncton, delicadeses de balena, de bèstia assenyada i de llàgrima fàcil. Formulam molt malament les preguntes perquè s’arrenglerin en ordre i taxatives les respostes que volem sentir. I amb les sabates girades de peu fa mal fer en temps rècord cent metres llisos. O fugir escapat de la memòria del llop marsupial, que, segons diuen els més aprensius i porucs, continua trescant per Tasmània. Si sabéssim –i volguéssim, òbviament- encercolar les línies
rectes no caldria defensar-nos de res ni de ningú, s’atreveix a dir ja incorporat al sofà. Aregats per resistir sempre, per sempre aguantar la metxa, els atacs ens espanten i els abominem, circumstància deplorable i covarda que els enemics aprofiten per compixar-nos els ulls i els testicles. Piadosa ment que acceptes,
entonant psalms salvífics, la singlada i els silicis. L’estreta de dents i de punys són per a tu reminiscències a extingir de la tribu, ja ho sabem; no cal que ens ho refreguis pels morros cada vegada que ens sentim llops i provam d’udolar com ells. Confortable ment que per un daikiri vendria sistemes dunars. Som-hi, surt del son, d’aquesta becaina boja que t’ha plantat al capvespre. Desmoblada ment que no toca vores; agorafòbic magí atacat per l’angoixa de la insubstancialitat, per l’olor reconfortant del llibre acabat de treure de l’obrador. Trastocada matèria grisa que es conforma a transcriure les bestieses de la pensa més atribolada. Sonen xeremies. Alguns deuen fer festa grossa sense demanar-se si en tenen motius. Avien els ànims, els gemecs d’aquests sacs plens de bufs. Torna a guaitar la reportera eixerida per presentar una parella de nassuts en plena còpula. A quantes cares que coneix bé li recorden les traces facials d’aquest mico extravagant! Va, surt del son, que toquen les nou i ja t’han parat taula per celebrar l’aniversari.