marginàlies

La pàgina tremola; no ho fa el bolígraf, car la vanitat s’imposa. Hom no s’atreveix a escriure que el foc ha arribat a la cala i demana parlar amb l’aigua, que s’hi avé. Dura poc, el diàleg: resta la mar i s’esvaeix l’incendi. Sortint estalvi de l’horror s’imposa la peresa, les ganes irrefrenables de no fer res, de dropejar o de glopejar els buits de totes les escales. Sonen esquelles entre semàfor i semàfor. Qui no ha vist el tremolor de barres en temps de fam, no pot parlar de crisi, assevera l’anciana que, abans de travessar lentament l’avinguda, deixa passar la guarda de cotxes. Són ben perceptibles, les banderes i els estendards que li pengen del cel de sa memòria. Aquesta negror farà matx, remuga. I en el riu de llot que ens deixarà l’aiguat en herència hi surarà la cresta d’algun honor, la mà escapçada de molts orgulls, la galta ofesa de certs llinatges. Qui sent les admonicions de la vella es plany de no poder escriure-les. No faria res més que escriure, l’oient del semàfor. Escriure perquè ningú no ho mana i res no té a dir. Escriure el silenci de l’alba, l’ordre aparent del temps, la piuladissa dels teuladers que, desxifrada, vendria a dir:

Ens faran desfer els camins
que van i vénen del cor del poble
amb el cul de cara.
Diuen que han vist un nombrós
grup de taurons dirigir-se a la badia.
La mar, d’aquí a poc, serà de sang
i els transatlàntics peces de meccano.