marginàlies

La rifa de Nadal genera, des de l’imperi del general, una atenció mediàtica inusitada que mai no ha deixat de sorprendre’m. La majoria de mitjans audiovisuals fan un desplegament notable el dia del sorteig a la recerca de les administracions que han venut el número premiat i, si és possible, la declaració, i ja sé que és una exageració, d’alguna persona afortunada.

Cada any el mateix escenari, la mateixa cançoneta dels nins que canten els números i les quantitats corresponents, les mateixes paraules de reporters i premiats, les mateixes imatges del xampany que s’escampa, la mateixa cantarella que ha estat molt repartit, que ha beneficiat gent que veritablement ho necessitava, que amb els doblers guanyats es taparan molts de forats, i etc.

Aquesta és la notícia i davant ella es rendeix tota la força dels mitjans, com si no hi hagués cap nova tan important com la rifa. Els designis de l’atzar tractats amb una transcendència aclaparadora. I s’oblida interessadament que la “loteria” és el gran negoci de l’estat, un negoci amb parany –la possibilitat molt remota de guanyar molts calerons sense cap esforç- en el que hi cau gairebé tothom.