ENDISSABTAT

No acaba de ser un dissabte piadós, aquest d’ara, perquè ja no cobr la setmanada –n’hi deu haver ben pocs, que la cobrin-, però l’he fet i l’he acabat com pertoca. No hi ha faltat el sol en beceroles, probablement encara trobaríem alguna vídua amb dol, ben segur que qualque partera ha sentit fort el dolor i no ens costaria gens topar-nos amb una donzella enamorada.

I de ben de jorn m’he instal·lat en el cinquè poema de “Biografia”, de Miquel Àngel Riera -que ja té seixanta anys i sembla que l’acaben de treure del forn- i que comença dient:

A voltes,
el miracle
ens espera
dret,
com un arbre que creix
cap a fer-nos ombra.
Ens espera
vora una cantonada per on mai no passàvem,
dins el bessó de qualsevol dissabte,
rera l’onada de conversa humana
fumosa i capolada
que escola
la cortina de ferro
del cafè.
Qui sap si ja ens contàvem
històries coents envers el proïsme,
envers la seva desolada
inabastable llunyania, per exemple,
envers la coneguda
gelada indiferència encastellada
dels humans.

I no puc davallar d’on m’han deixat els darrers versos:

Cap falta, creim, no ens feia
i succeeix
que un dia tretze qualsevol,
reblit, és ben segut, de mals auguris,
de sobte és la mar gran davant nosaltres,
de sobte ens creix el pam
i la vida
comença a fer renou d’amplària
perquè l’home
tenia la soledat tendra
i duia l’amistat desocupada.

I jo no pens davallar d’aquest aquí endissabtat per ara.

Afegeix un comentari