marginàlies

El 1957, l’editorial «La font de les Tortugues», de Palma, editava el segon recull de poemes de Miquel Martí Pol que veien la llum: «Quinze poemes». El primer, «Paraules al vent», va ser editat tres anys abans per l’Ossa Menor, a Barcelona. La tercera obra en vers del poeta de Roda de Ter també s’edita a Palma el 1966, nou anys després, en la col·lecció «La Sínia», que dirigien Guillem Frontera i Jaume Pomar, del segell «Daedalus», fundat pel doctor Bartomeu Barceló Pons.

És bo recordar-ho avui que fa disset anys que morí.

I no deixa d’eriçar el poema XI d’aquells «Quinze poemes»:

Qui plora la meva mort?
Estúpids germans
pels jardins i les cuines fumoses,
i pels carrers, íntims com una cambra,
lamenten en veu alta el meu traspàs.

Qui plora la meva mort?
Parents manefles
s’han dispersat per les quatre províncies
per fer saber la trista nova
muntats en tristes bicicletes de lloguer.

Ningú no m’estima, però.
Plorar és estúpidament fàcil
i la gent ho considera edificant i pur.

Qui plora la meva mort?

Hi havia cinc arbres al meu jardí;
ara tots cinc han tret florida,
al.leluia!
Ploreu per vosaltres,
odiosos germans
que resteu esperant el vostre torn.
La Dama és amable i sol.lícita
i acull com una dona acull el nou amant.

Qui plora la meva mort?
Estúpids germans
pintats i entercs com ninots de titellaire.