EL VICI DE PUNYIR EL NAS DE LA LLENGUA

Menjar-se les ungles en públic és un mal vici molt lleig per al qual, temps era temps, hi havia remeis definitivament bàrbars. També és un vici escandalós, i molt propi dels homes quan condueixen i es troben un semàfor en vermell, punyir-se el nas, i no en parlem si amb el dit punyidor, quan surt del conducte nasal, en ve qualque partícula més o menys densa que el viciós de torn no saps on deixar. També és un bon mal vici escopir pel carrer per molt que els esportistes, sobretot els futbolistes, siguin veritables mestres a l’hora de llançar mocs, salives i tota mena de flegmes en els terrenys de joc, llançaments virtuosos transmesos per televisió en primers plans extremadament educatius. Un mal vici de cada vegada més estès també de part dels homes, és orinar a les soques dels arbres de carrers i avingudes o directament a qualsevol façana encara que el pixador, abans de l’endemesa, pegui una ullada ràpida per si hi ha algú que el pugui veure.

Hi ha altres vicis no tan escandalosos però que també diuen molt de qui els manifesta, com parlar massa fort, interrompre una conversa, adornar l’expressió oral amb renecs gruixuts que no venen a tomb, xarrupar quan es menja sopa o es beu la llet del dematí, o menjar amb la boca oberta. N’hi ha moltíssims més, de vicis a eradicar, però no convé cridar la repugnància.

És clar que també hi ha vicis considerats públicament de guant blanc, és a dir aquells aparentment exquisits, de la mateixa manera que popularment es consideren lladres finíssim els corruptes, que no són més que lladregots que mereixen escarni. En aquesta categoria de vicis amb corbatí i perfum car caldria qualificar la mania del PP illenc respecte de l’emancipació del català, la llengua de tots, fins i tot seva. És un vici, sí, no voler que se senti per tot i que s’usi arreu; que sigui la llengua de trobada, de comunicació, d’entesa i de futur. És un vici “pepé” ficar-li el dit dins el nas i escopir-li a la cara. És un vici, en definitiva, un mal vici que ho diu tot de qui el manifesta. I és que no saben que costa més mantenir un vici que donar carrera a un infant.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *