LA NETEDAT, LA PAU QUE ES RETORNA

Als onze anys, amb sa mare malalta, son pare, abans de partir al tall de feina, li preparava un cossi de test a la clastra perquè fes la bugada. Per poder rentar amb la màxima eficàcia, s’havia d’agenollar damunt una alça d’alzina. Sa mare li havia explicat com ho havia de fer i que en ser neta la roba que rentàs, no calia insistir perquè sobre net no hi pots fer més net. En haver rentat i torçat cada peça, la posava dins un cove que feia més embalum que ella i de ca seva davallava als llavadossos de la vila a passar-la. I fa notar que, com més fort torçaves, més aigua eliminaves i, per tant, més pes alleugeries. I ja em diràs tu, emfasitza amb els seus ulls lleugerament entelats, quina força tenia jo amb onze anys! I un cop passada la bugada, altra cop cap a casa, a la part alta de la vila generosa en costes i pujadors. Quins equinoccis!, es lamenta. Tenia onze anys, insisteix, i no desitja aquells temps a ningú, de cap manera, perquè allò no era vida.

Fa vuitanta-tres anys, d’aquestes cuites, i els panorames que descriu no han canviat gens i no se’n penedeix. La bugadera d’onze anys el mes de setembre en farà noranta-quatre. Un maleït ictus de baixa intensitat li impedeix, tanmateix, de moure’s tota sola. Pot manejar bé les mans, encara que no hi tingui força, però les cames, sobretot el genoll esquerre, diu, no hi ha manera que cregui. De sempre ha segut poc perquè tota la vida ha cuidat tothom i ara que no pot fer altra cosa que seure no hi pot consentir. Es lamenta de la feina que dona i d’haver de ser servida.

Està ben al corrent de la malignitat del coronavirus i es fa creus que, per mor d’ell i la seva letalitat, el món s’hagi hagut d’aturar. No se’n pot avenir dels morts que ha provocat i no cal tenir-li en compte que n’augmenti molt el nombre perquè malauradament mai no sabrem del cert quants n’ha morts.

Segueix totes les converses i ella mateixa en proposa, però adesiara, mans plegades a la falda, davalla la mirada i així, quieta, hi està una bona estona. És estant així que hom voldria poder entrar en allò que li entreté l’atenció, que l’aparta de l’instant, i ajudar-li a aclarir els embulls perquè tota la pau que dona li ha de ser retornada.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *